un conte xinés
Un conte xinés
Hi havia una dona que vivía a una plaça de garatge d’una finca de veins. Dormía al cotxe que hi tenia aparcat i mai no es movia més enllà dels límites de la seua zona d’aparcament, si no era per anar al servei comú. Apilats a les dues parets que li corresponien per la seua situación al garatge, hi havia un bon munt de llenços pintats amb acrílic en una forma plàstica que s’assemblava al Pop Art nordamericà dels anys 60. Ella mateixa ho explicava així: “És l’estil Pop que pintaven els artistas d’Amèrica, que eixia a les revistes”. Era la germana d’una pintora, la dona. “Ja no pinta, no. Abans pintava molt. Fins que arribaren els xinesos”. La dona s’havia fet càrrec de l’obra pictórica de sa germana des que aquesta, amb l’arribada dels xinesos a Alcoi –explicava-, havia llançat els pinzells des del pont de les Set Llunes i ella darrere. Les dues germanes vivien de les vendes dels quadres. Una pintava i l’altra s’encarregava de vendre’ls. Fins que arriben els xinesos. Després del suicidi de la pintora, sa germana es refugià al garatge i tot prenia cura de les pintures. Havia simptomatitzat una anorèxia, menjava algunes restes del contenidor de matèries orgàniques del garatge; s’havia alcoholitzat del tot, perquè un veí li deixava cada nit una ampolla gran de cervesa. Fins que un dia hi arribà un marxant francés, que se n’havia assabentat del cas, amb la fi de comprar-li tota la producción plàstica de la germana i obrir mercat amb aquell Pop Art tan sui generis a la Xina. Es trobà la morta la dona. Els quadres… ornen les parets dels despatxos dels executius xinesos i dels d’alguns governants de Pekín.
Ací podem vore com és la vida de l’artista.
I un conte xinés.