el voler i la mort
Per què els personatges femenins de l’òpera (Madama Butterfly, la Violette de “La Traviata”, Carmen, la Sacerdotisa Norma…) moren a escena?Perquè volen.
Novembre 30, 2009
Novembre 21, 2009
Cegueses
Cegueses
Que l’amor és ceg, això diuen
Cupido duu una bena als ullus
Dispara les fletxes de l’amor a tot arreu
Potse un savi distret que tan solos hi passava
Cau enamorat de l’esclava grega que riu de la caiguda
Caure per no mirar on poses els peus
Caure enamorat.
Tiresia contemplava la nuesa d’Atenea
Qui es bañava tota nua al riu d’aigües transparents
La Deessa Verge el va castigar: li va llevar la vista
I alhora li va atorgar el do de l’endevinador
De qui sap del futur i del passat,
El qui sap de la nuesa.
Cega, la nuesa, es cega i ens encega els ulls.
S/.
Novembre 18, 2009
Exposició d’Art Conceptual
Tribut a la Naturalitat, Exhibició d’Art Conceptual de Seguí & Grup.Z.a.
podeu vore fotos de la inauguración, actings, performances, artworks, etc. a:
http://artinactionartis.blogspot.com
http://artinaction-lanavedemax.blogspot.com
Salutacions,
Seguí
Novembre 11, 2009
Tribut a la Naturalitat
Tribut a la Naturalitat.
Exhibició d’Art Conceptual
Seguí & Grup.Z.a.
Instal.lació:
“Projecte d’Enrajolament de la Font
Roja”. Performances, Mail-Art,
Collages, Bodegons en viu,
Fake Still-Life Paintings, Trash-Art,
Objets Trouvés,
Ready-Mades, Ensamblages, Its Art.
Inauguració-Acting-Performances-
Jazz Music:
Colaborador pictòric: Solbes Arjona
Video:Art. Dolo Font
Actuació musical: Moises Olcina, saxo tenor
^ ^^Exposició del 13 al 27 de novembre
2009
Espai Expositiu CNT-AIT. Alcoi
Carrer de Sant Vicent, 18.
El Partidor. Alcoi
http://artinactionartis.blogspot.com
Novembre 10, 2009
Novembre 7, 2009
El quadre de la pintora
La va veure davant d’un quadre a una exposició col.lectiva on havia entrat per indicació d’un pintor dels qui hi exposaba.La dona, jove, no devia fer els trenta d’edad, mirava de maera insistent el que hi havia pintat al llenç –un nu femení de traços expressionistes i amb molta abstracció-; el mirava d’una manera que no és habitual en els qui van a les inauguracions de les exposicions. Pensà que el quadre devia de ser d’ella. S’apropà una mica més al llenç i aconseguí llegir la firma, de traços prou grans: Daniela Roca. S’adonà que la dona, la presumpta autora del quadre, se’l mirava de reüll, a ell. Sense dirigir-li la vista, la seua pròpia mirada clavada al llenç, féu:
-Que es vosté l’autora?-
Què? –féu ella, com agafada per sorpresa, o potser amb la intenció de sentir a l’home (un home d’una cinquantena d’anys) repetir la pregunta.Ell ho donà per fet. Féu:
-M’agrada. És carnal, malgrat les taques refregades. Passa una esponja pel quadre quan ja ha posat el color?
-Sí. Que és vosté artista també?
-No, no. Escriptor només. I m’agrada la bellesa, la plàstica.
-Estic preparant una exposició individual. Li agradaria vore els quadres que tinc?
-Sí. Aniré a vore-la, quan la inaugure.
-Vull dir, al meu estudi. M’agradaria conéixer la seua opinió. Dies després, l’escriptor anà a l’estudi de la pintora, sense gaire ganes, perquè ni li agradava massa el quadre que havia vist d’ella a l’exposició col.lectiva ni tampoc era una dona molt del seu gust, l’artista. Això li va semblar el dia que la va conéixer.Pegà uns colpets amb els dits de la mà a la porta. I al cap d’una estona -¿massa llarga?, que potser l’havia agafat desprevinguda?, o potser massa apressada). Li va obrir una xicona que no va reconéixer com la de l’exposició.-Daniela?
-Sí, sí.Li semblava molt més jove, pensà promer de tot que potser era la germana menuda de la pintora. I molt bella de rostro, en particular la seua mirada, d’ulls negres lluents.La pintora el fa ver entrar a l’estudi. Era ple de quadres, quasi en disposició de poder vore’ls tots d’una mirada. Como si l’artista haguera volgut produir una impressió impactant en l’home (ella es preguntà quina edat intria aquell home, potser més de cinquanta anys?)L’artista li va mostrar un per un cadascun dels quadres; li parlava de la tècnica que emprava, dels procediments que seguia, fins i tot de les seues intencions en l’expresió i la composició de cada retrat. Perquè tot erren retrats de dones, diferents, li féu saber ella, bé que a ell li semblava que en tots s’havia auto-retratat l’artista. Perquè ell pensava que no hi més retrat possible que el d’un mateix, més encara si es tracta d’una dona, d’una pintora.L’artista li oferí un café. Ell li pregà que, si era possible, preferia un té. I li demanà per la cambra de bany. La cambra de bany d’una dona! Li agrada aquell aroma de gels de bany, de colònies, de cremes per a la pell, de tovalloles netes. Pixà, assegut a la tassa del vàter, com fan les dones, perquè la prostata li feia difícil no embrutar el terra si ho feia dempeus. Després, neteja amb molta cura les restes que hagueren pogut tacar el vàter. Obrí una mena de paperera metal.lica per llançar el paper higiènic que havia fet servir. Al fons de la paperera havia trossets de paper usats. Tancà tot seguit la paperera i eixí de nou a la sala estudi.Van prendre el té –de fet, ell només, perquè ella no se n’havia servit-, i l’home va prendre també unes gal.letes de xocolata que la xicona li havia servit.-Estic preparant el catàleg per a l’exposició
–Daniela dubtà un moment, de manera que més aviat semblava un coqueteieg-. I volia demanar-te… Que tu no em faries l’escrit per al catàleg?
-Sí, te’l faria.
-M’encantaria que un escriptor. Si tu m’ho fas, em faries feliç –l’artista esclatà a riure, divertida-. Uff, no li he demanat permís per parlar-li de tu.-Ni jo a tu tampoc. I sí, et faré l’escrit. Però els meus escrits tenen un preu.-Un preu?
-Si vull a canvi una obra teua. L’artista se’l quedà mirant, amb desconfiança o admiració, ella sabria.-Sí, un quadre, el que voste.. el que tu vulgues.-Tu mateixa el triaràs. Jo escriuré el que voldré i tu em doràs l’obra que vulgues. Aquella nit, l’escriptor, de nom Samuel Aremis, a penes pogué dormir. Tenia el rostre, la seua imatge, de la pintora als ulls, igual que l’havia tingut durant gairebé tot el temps que havia romàs al seu estudi. Es deia que es trobava fascinat per la dona, pels seus cabell bruns, el rostre agulós, els ulls negres de mirada penetrant, ¿desafiant?, segura i seductora, per bé que ella no en fos conscient o no estiguera en la seua intenció produir aquestes sensacions.De matinada, Samuel va obrir una pàgina de l’ordinador i començà a escriure sobre els retrats de Daniela Roca. Quasi d’una tirada tingué el text enllestit. Quan se’l deixà per a corregir-lo, s’adormí damunt de la taula del ordinador. Possiblement l’última imatge consciente que tingué fou la de la xicona.
Passà una setmana, potser alguns dies més. Samuel no havia tornat a saber de Daniela. Pensava que potser no li havia agrada l’escrit; d’un crític d’art s’espera alguna cosa de ben diferent a la que ell havia escrit. La literatura i l’art plàstic hi ha moltes vegades que tenen res a dir-se, que difícilment poden establir un diàleg. I potser ell havia estat molt més obssesionat en la bellesa de l’artista que no en el seu art, bé que al escrit insistia que tot era el mateix, que l’artista es pintava a ella mateixa i l’estil de la pintora era el seu propi estil com a dona. I un migdia li arribà una invitació per a la inauguració de l’exposició. Era una tarja en tonalitats grissenques, en un costat de la qual hi havia el retrat fotogràfic de l’artista. I de bell nou no la va reconéixer, no li semblava la dona amb la qui havia passat una vesprada mirant la seua obra plàstica, prenent un té mentre ella parlava sense cessar i de qui d’alguna manera s’havia enamorat. O que la desitjava com feia anys que no desitjava una dona. Hi havia molta gent, a sala d’exposicions, el dia inaugural. Gent molt jove, en gran part. Gent del món de l’art, possiblement; atistes també, entre ells i elles. Hi havia Daniela Roca, és clar; duia un vestit blanc –sempre l’havia vista de negre, amb pantalons i suèter-, anava maquilla en excès, i a l’escriptor li creà una sensació de desgrat, que potser tenia més relació amb l’ambient de la sala d’exposicions, tota aquella gent tan jove que feia posat d’artistes. Daniel, tan bon punt va vore l’escriptor s’acostà a ell. Li va fer dos petons, apenes fregant-li les galtes amb els llevis, i li digué que el seu text era genial. Que havia triat per a ell el quadre que a ella més la representava –això digué- i que només a ell podia donar-li’l. Li’l assenyalà amb la mirada i Samuel va vore que sí, que aquell, que ella li havia dit que era explícitament un auto-retrat, era el que ell havia triat de pensamente. En acabant l’exposició, pasats quinze dies, podia passar a recollir-lo.
Samuel Aremis se n’anà de la sala d’exposicions decebut pel desgrat físic que li havia causat la pintora, bé que feliç -¿feliç?- pel quadre que ja era d’ell. L’última vegada que va vore l’artista va ser el dia que despenjà els quadres de la sala i Samuel hi va anar… a pel seu quadre, i també a vore-la a ella, és clar. Estava… preciosa. Li va produir un gran desig. Fins i tot un certa angoixa en vore-la tan atractiva, tan desitjable. Ella li va donar el quadre. Es van acomiadar amb dos fugisseres besades a les galtes. En arribar a casa amb el quadre, l’escriptor es va sentir molt malament. ¿No era aquest l’objecte de desig que ell volia? Ës clar que no. Li era imposible simbolitzar la dona en el quadre. ¿Era la dona el que ell volia per a ell? ¿I el quadre? Bé, el va penjar a una de les parets de sa casa. Cada dia, sempre que el mirava, tractava de simbolitzar el desig per aquesta dona. Per això és que es fa l’art, no? Però no, no n’hi havia manera. Potser havia confós l’objecte de desig amb allò real. La dona amb el quadre, el quadre amb la dona. Havia trabucat els desitjos o tot just havia fracasat en el gust pel quadre i el desig per la dona. Guaità el quadre per darrera vegada. L’abaixà al soterrani, on guardava la seua col.lecció privada d’art.
Josep Lluís Seguí (de la sèrie Breus Fracassos d’amor).