El Cau de Diògenes

Me la vaig guaitar, la xicona.

L’altra era al seu costat

Imagina el vol decantat de les gavines
Sense buidors ni ombres
I pensa un llenguage nou
Perquè els sense pàtria (irreconeixibles)
Troben refugi a la ciutat de les mil cares
És la memòria una sinuosa desembocadura
D’unes altres memòries.
Creuament saludable
De veritats fetes bocins.
Quina és la disort de l’exili?,
Es pregunta.
La resposta, però, ja és a l’oblit
A la foscor de la memòria perduda.

J.L.Seguí

els moments de l’amor d’una més gran tensión, emoció, intensitat…, són l’encontre i el comiat.

Entre un punt i un altre, l’avorriment, la repetició, l’astènia del desig.

Si la mà allargués… el temps semblaria intacte.
Voldria dir: He tornat!
Però una cosa em deté
El viatge no ha acabat
Encara no

com un ocell deturat

                                        al seu vol imaginari

He estat fregant la mort, no voluntària. 

Pensava que no, no em volia morir.

Era allò de quan xiquetes ¡Abans morir que perdre la vida!

Perquè  morir, tant se val, carnaval. Però perdre la vida…

Què és el que em lliga a la vida: Descobrir alguna obra d’art que m’agrade i no he vist mai; escoltar jazz (ja no puc viure sense escoltar Take Five); tornar a vore una representació de “La Traviata”; llegir, o millor, regellir (Homer); la tendresa de la dona que estime i m’estima…

Aquesta nit no, no, ara ja no vull perdre la vida.

Morir? Tant se val, sempre es mor un altre.

Seguí, juliol 2009

Quan en la foscor
va brillar la clara llum de la taverna,
vam anar al taverner,
que es va acostar a la fila de gerres.
Vaig passar la nit al costat del zaque, bevent la seva saliva, com un nen mamant
que prem el pit amb les mans

in the dark

shone the clear light of the tavern,

went to the innkeeper,

who approached the row of jars.

I spent the night next to zaque, drinking their saliva,

like a child sucking 

rQuan en la foscor
va brillar la clara llum de la taverna,
vam anar al taverner,
que es va acostar a la fila de gerres.
Vaig passar la nit al costat del zaque, bevent la seva saliva,
com un nen mamant
que prem el pit amb les mans 

És la llum sempre creixent o plena o immutable. I el seu primer minut rere el migdia és ja la nit.