El Cau de Diògenes

Elles són les qui donen testimoni de Mí.

(J. 5. 39.)

I Cetament, de ben cert, Ella féu, en arameu:

“¡Empuja!”

mmmm… quina exquisitesa de sopar. El que em succeí després… només li ho puc contar a mon germà Julius

El que he somiat la nit proppassada era tan realista, tan dur, tan conflctiu, deagradós, un malson, que semblava realitat i tot

És possible tornar a començar una vida; no una biblioteca, però.

(així doncs, els llibres a la Biblioteca Pública)

Imagina el vol decantat de les gavines

Sense buidors ni ombres

I pensa un llenguage nou

Perquè els sense pàtria (irreconeixibles)

Troben refugi a la ciutat de les mil cares

És la memòria una sinuosa desembocadura

D’unes altres memòries. Creuament saludable

De veritats fetes bocins.

Quina és la disort de l’exili?,

Es pregunta.

La resposta, però, ja és a l’oblit

A la foscor de la memòria perduda.

Cal que l’ànima es conega ella mateixa. I l’ànima ha d’observar l’ànima. (P)