Veïns
S’escolten sorolls característics al veinat. Una cadira que es mou, algú que perfora una pared, les queixes d’una dona. La dona és asseguda a la cadira. L’home la perfora amb una broca del 6. I la dona encara se’n queixa. Pobreta dona!
Febrer 19, 2009
ficcions vertaderes
La veig de la finestra estant. La televisió a la casa de davant, tot el matí connectat el televisor. La dona, i ja és migdia, ix a la terrasseta a estendre roba. Encara va en pijama. Peça a peça. acuradament, de la manera com estenen la roba les ames de casa, deixa la roba a que li pegue l’aire i es seque. Ja dic, ella encara en pijama. Aleshores arriba el marit, l’agafa en la terrasseta mateix-ella està estenten les últimes peces de roba-, li abaixa el pijama, atrau el culet de la dona cap a ell, la sodomitza…
Bé, el final me l’he inventat. És una ficció, encara que semble de veres i que tot això del televisor i la roba estesa, amb la dona encara en pijama al migdia semble inversemblant.
Febrer 18, 2009
records
En aquest moment de la meua vida, el que més plaer em fa és recordar. Els records, sí. Molt més encara si són records compartits.
Febrer 17, 2009
Febrer 15, 2009
Febrer 14, 2009
Febrer 12, 2009
d’aquesta nit
lluna minvant apenes
ni l’udol dels llops s’escolta
tant és el silenci
una lleu tristor fugissera
s’esvaneix en la remor
de la paraula, al record
de llavis humits per l’eterna
emoció sempre i sempre renovada
en la insinuada paraula:
t’estime, igual que ahir,
oh la lluna, t’estimava
Febrer 11, 2009
3
1. Cuando la mirada es un desierto, azul índigo
Que tú inventabas
Cubrías de colores mis noches
Sin noches mientras el alba
Nos engañaba con su incerteza
En el rojo Poniente
El frío de la estepa
Donde habitan fragmentos
De nuestro olvido
2. arrapades del llop que duc
fora la pell és conscient i
no és del mal de la ferida
per la carícia perduda
què dius, tu, de pèrdua?
ni rastre de vida, d’allò que deien
que si fa no fa era la vida
la ferida del llop mai no guarida.
3. viejo es el viento y sopla fuerte
la prostituta deshauciada que dijo
de aquel viejo ya más cadáver
que santo, más inmortal
que inocente, presunto
legendario, narraba
* * *