L’esmolà, el ganivet de la traició, ben esmolat. Es passà el fil per la llengua per tal de comprovar el tall que podia produir. Va sentir el gust fred del metall i el gust calent de la sang. La sang li brollà fins els pits, fins amarar-los amb la sang vessada.
a la fi he vist una peli porno fins el final. A més, acaba amb un happy end. La xica es queda amb la xica.
la xicona volia un home de cultura i que li obrís la porta del cotxe. Li vaig recomanar un taxista. També era de les qui volen que l’home pague les copes. En això, no sé si un taxista…
diu Julius: A tu no t’agraden els Nadals. A mi tampoc no me n’agraden. ¿Als jueus els agraden? Van bombardejar Gaza i els voltants, tots els dies sense escloure el 24 i el 25 de Desembre. A qui li agraden els Nadals?
M’escriu mon germà Julius i em diu que ha vist per la tele el Tirisiti. I comenta: “M’encantaven les expressions dels xiquets que contemplaven la funció. Com és de bella la vida… quan encara no se la coneix ben bé!
Vida és del gènere femení. I es dóna la circumstància que la dona és més bella quant menys la coneixes.
Van tornar a refer les seues vides. Curaren les cicatrius del temps. Les batalles de cada dia. Van fer l’amor de quan en quan. Ni ella ni ell, però, tornarem a ser igual. Hi havia la guerra, que mai no s’acaba.
L’home obrí els ulls un instant, tot just quan la xicona que li deien Clio passava per davant del seu compartiment. La va integrar al somni i somià durant la fracció d’un instant amb una dona que passava, fugissera, pel seu davant. Igual que tantes altres dones havien passat de manera fugissera per sa vida.
No; això era un pensament que debia amagar algun record que li desencadenà el pas de Clio. Perque Clio, en el moment que va vore l’home adormit, el llibre al terrra, no ho oblidem, es digué que potser si l’home l’havia vista passar més que fos un instant potser al moment de la mort (era un home d’edat, potser arrossegava un malaltia terminal, es digué Clio amb tendresa i innocent crueltat alhora, pense), en aquest moment de l’expiració que diuen que tantes coses es recorden, l’home pensaria en ella i així la xicona hauria format part de la vida de l’home del tren.
Sí, però qui era aquest home? Ni tan sols sabem el seu nom, bé que podrien dir-li Andreu. Un professor de Literatura que llegia el llibre que analitzaven a la seua classe a la Universitat, la Facultat de Filosofia? Un llibre que se li queia de les mans, porser perquè l’havi llegit mil vegades, se’l sabia de cor, li avorria, o tot just perquè el professor Andreu Santdenís es queia ell mateix de son. Havia pujat al tren un estació després que Clio. Vestia un abric excesivament gruixut per a l’oratge que feia, d’una tardor en què certament hi havia hagut uns dies de fred però que havia tornat a recuperar l’oratge primaveral, allò que a Nord-Amèrica diuen l’indian summer. I ni tan sols duia maleta. Que potser el seu viatge era de retorn i no necessitava res més? Tot s’ho trobaria a casa, es digué Clio; l’habitació amb els armaris de roba, els seus llibres a la biblioteca, una dona que l’esperava…
Funcionant amb el WordPress