En passar per davant del compartiment on l’home d’edat era adormit, el llibre al terra (el llibre tot just que narrava la història de la xicona que anava en un tren a la recerca del seu destí, bé que sense destinació fixa), Clio va somriure -mmm, quin somriure més dolç i tendre-, i es pregunta si l’home aniría també en busca de l’amor. O potser en tornava, d’un amor ja finit, o de centenars d’amor que havia tingut durant el transcurs de sa vida. “Ah els homes!”, exclamà, Clio, en silenci, per a ella mateixa, com si ella mateixa en seria una experta, en homes, en amors, ella que encara anava cercant el seu primer amor… Bé, hi havia Javier i també Jorge…
Passava el temps, els dies, les hores…
Clio continuava el seu viatge al tren sense destí.
L’home d’edat que llegia un llibre (on es narrava la història de una peregruina de l’amor a un vagó de tren) s’havia adormit; el llibre li va caure de les mans, tot just pel capítol anterior. I axí, dies i més dies.
Si tots els dies són com el de hui, els en vull tots. Paraula
No escric. Ja està escrit. Fuck words!
D’açò fa alguns anys. Vaig conéixer una joveníssima xicona que treballava a un club de cert luxe. Després del primer dia que vaig estar amb ella, vam eixir algunes nits; a sopar, de copes, a passar la nit al meu apartament. En certa ocasió, em va dir que els escriptors, en escriure sobre les dones -també quan els parlaven- les feiem belles… per tal de “tenir-les” (no recordé ben bé si va dir “posseïr-les”) amb tota la bellesa que els atribuïem.
Em quede amb les teues paraules, Fanny. I la nit aquella de la pluja daurada….
i
Allò de “es veia vindre, l’estació”, va ser una expresisió sobtada que féu un home de certa edat que viatjava tot sol i que era pegant una becadeta. Era això de la relativitat, peruqè no era ‘estació la que venia, si no el tren el que s’acostava a l’estació. Clio li féu un somriue ben agradós, però l’home havia tornat a adormir-se. Ell s’ho va perdre, el somriure de Clio.
Es veia vindre, l’estació