A un altre compartiment, creié vore l’home que era assegut prop d’ella i de la seua amiga Dolors a la Plaça De Dins, l’home aquell que prenia el sol. un café i llegía un llibre alhora que prenia notes en un bloc, potser escrivia una història novel.lesca sobre un viatge en tren, una xicona que fa el seu peregrinatge d’adolescència en un trajecte per les vies del ferrocarril.
Davant per davant de Clio, hi havia assegut un xicon vestit de fosc amb careta de xiquet, la pell molt pàlida i alguns forònculs a les galtes. Llegia un llibre de cobertes de pell marró, semblants a les Bíblies que venen a les llibreries de les ciutats. Potser era la Bíblia. Clio li preguntà: Estudiant? I féu ell: Vaig al Seminari, a fer-me capellà. “Ah,” exclamà Clio, “així sefur que aniràs al Cel”. I el seminariste: “Només Déu sap on anirem”. La xicona sentí rubor i una mica de ganes de pixar.
Clio, potser decebuda de tenir de company un xicon que se la passava llegint, o perquè volia anar al lavabo, agafà la maleta (havíem dit que duia una maleta?, la bossa de mà color blanc, i eixí d’aquell compartiment del vagó de 3ª Classe.
Ja vorem com continua açò.
Pujà al seu primer tren, Clio. El primer de la seua vida i que podria ser l’últim. El narrador de la història no sap ben bé dir quina edat tenia la jove Clio; potser era en aquesta edat incerta (per què incerta?) que li diuen adolescència. Estrenava sabates, unes sabates blanques, amb una miqueta de taló, que un home, potser son pare, li havia regalat. “Quan vulges posar-te dabates de dona, jo te les regalaré”. Perquè fins aquell moment la xicona sempre duia sabatilles sportives. Clio tenia clavada la mirada en la punta de les sabates noves de trinqui a cada pas que feia, a cada esglaó, dos, que pujà per endinsar-se al vagó del tren. El bitllet a una bossa de mà de xarol que feia joc amb les sabates, blanca. Son pare li havia dit que preguntara al revisor per l’estació on havia d’abaixar-se.
Era el seu primer viatge? Sí, en tren. Els havia vist passar cada dia, amunt i avall, des de ben xiqueta, no perquè son pare fora el guarda-agulles, sinó perque la finestra de la seua habitació pegava cap a les vies del tren, a l’altra banda de l’estació.
Sí, ella vivia a l’altra banda de les vies del tren, el que significava que pertanyia a una família pobre.
(continuarà)
Pose el cd In the Mood for Love, les negociacions de cada matí amb els assumptes de l’aigua, els corporals, guaitar per la finestra l’oratge que fa, la veïna de davant…
El viatge, la peregrinació de Clio, comença molt abans, anys enrere, fa un munt d’estacions… (Continuarà)
Què dir-ne, de la pluja? I de quan fa sol? La història és.., crec que era la d’una passatgera d’un tren. Dubtava, en quina estació baixar-se’n. La més llunyana… No, no tan aviat. Qui viatja sense destí, o deixant-lo endarrere, ha de dixar-ho córrer… El tren? El temps? Que caiga la pluja, que isca el sol.
(breu narració per reflexionar en el trànsit aquest que és la Vida, Oh, O era la Glòria? Quin sol!, quina glòria. Com plou! De glòria.
Em trobe a la terrasa d’una plaça d’aquesta Ciutat on ara visc. Prenc café i el sol i espere a vore si passa alguna persona coneguda. En efecte, a les 12 i 15 minuts passa el senyor C., que com cada dia va a pegar la volta als ponts i a fer alguna comanda que li ha demanat la seua dona. Ens saludem; em diu que això que faig jo de prendre el sol en aquell lloc i moment “és la glòria”. Em pregunte si realment açò que faig és la glòria. Tot just prenc café, el sol i… Si, podria dir-se’n que és la glòria. Prop de mi hi ha una taula ocupada per dues xicones; parlen i me n’arriben alguns fragments de la seua conversació, que jo associe amb un text de Lotman que estic llegint. Escric unes reflxions, fins i tot el que podria ser l’inici d’una breu ficció protagonitzada per una passatgera a un tren. Després d’un moment, jo concentrat en la lectura-escriptura, una ombra en tapa per un moment el sol que em pega al rostre. És una regidora de l’Ajuntament que m’ha vist i ha volgut saludar-me. Recorde allò de Diògenes el Cínic que un día se li posà davant Alexandre el Gran i li preguntà si volia alguna cosa d’ell. Diògenes féu: “Que no em tapes el sol”. No, no és això el que jo li dic a la regidora. Li dic que s’assega un moment amb mi; es resisteix, de bestreta, per allò de les presses de la classe política, potser perquè certamente ella ja ha pres café, o perquè seria la primera vegada que aquesta regidora, ara a l’oposició municipal, mai no s’ha assegut amb mi a una taula ella a soles a una plaça pública, tot just on està l’Ajuntament. El cas és que acaba asseint-s’hi. En conta del seu partit polític, no res que jo entenga, perquè ja se sap com parla la classe política. En aquest moment li sona el telèfon mòbil. Parla, en castellà, i en acabar em diu que és una bona notícia, per a ella, políticamente i professional. Somriu. Li faig notar que el somriure la fa més bonica. M’ho agraeix (?) i em diu que li he donat sort… per la telefonada. Escric unes notes de tot açò que m’ha esdevingut assegut a la plaça d’aquesta ciutat. I tinc el sentiment que se m’ha acomplit el meu somni d’infantesa: esdevenir un escritr com ara Flaubert. Un escriptor d’una ciutat de províncies que pren nota d’allò que passa puntualment al seu voltant.
Clio és una passatgera d’un vagó de tren que va pels rails d’un punt a un altre. Però no, de fet no és sinó una peregrina (¿de l’amor?) que va d’una cruïlla a una altra i ha de triar un camí.
Mentre escrivia, jo, aquestes línies de la fictícia Clio -un personatge literari, como ho són tots els personatges-, a la taula del cosat -sóc assegut a una terrassa tot prenent un café i el sol que pega de manera agradosa en aquest matí de la tardor- hi ha dues xicones. Parlen, sembla, d’una altra cuïlla; una d’elles és qui parla; una de les xicones, vull dir. Amb les paraules que m’arriben de la conversa, escolte que la xicona diu: “D’una banda, hi ha Javier; de l’altra, Jorge…”
En aquest diàleg, de fet un discurs que l’altra xicona escolta distretament, como si contemplara l’incert paisatge des de la finestreta del tren imaginari on van les dues xicones, la xicona, la que parla -diguem-li, per entendre’s, Clio-, està realitzant un peregrinatge, se m’acudeix pensar, que la durà… A quina estació?
Plaça De Dins, Alcoi, dilluns de matí del dia 17 de novembre del 2008, al migdia.
la mà amb que acariciava la teua mà
deixà de ser una mà per convertir-se
en el record, com tots, fals record
d’un carícia que tenia forma de mà
Funcionant amb el WordPress