Retazos de ti De ti al vuelo, fugacidad que rasga La ya dolida mirada De la herida vista y no vista
Cada risa es un signo de vida Vida que te robo en cada sonrisa Ludópata de instantes que soy A mano armada de táctiles Sensaciones, apenas una caricia No. El dibujo sobre tu piel Que mis dedos lejanos inventan Entre el temblor de tus tacones Mi temor a esas pasiones ¿Temores? De no amor es poema?
De no amores poema
El fil que diuen que podia treure’t del dèdal, laberint construït de trossos que ni l’oblit recorda en records recorrents. Per què reptar per una pared impossible que es de cartró pedra com ho és tot al cinema, a l’òpera, a les fantasies que per un moment somiem pegant becades a l’autobús?
No t’esforces més, Ariadna, no; el fil es va trencar -”fil trencat!, deiem”- aquell dia de Pasqua a la platja de la Malva-rosa tractant d’empinar el catxerulo. La tarara sí, la tarara no, la tarara mare que la balle jo.
El parany que diem memòria, la reconstrucció d’un fet passat i no passat. No més el dubte podria amagar alguna certesa. Aquesta carícia del vent que ens és tan estranya. Per què m’acaricies? Si ja sabeu que la meua pell està marcida d’absències. Ah, és el vent que rebufa… És un àngel que passava disfressat de fulla… morta. Passava? De quin passat em parleu? De quin altre parany? Tanta mentida!
Dies no de vi, no de roses. Ni tan sols no dies, no. No dies de no res. Les roses van marcir, el vi es va picar. No; ni vi no, ni no roses.
Al tercer naufragio no Diosas
Hay que te salven
Inmortal devienes
Si una cualquiera Calipso hace
Lo que le viene en gana a su turno, a
Su antojo
Dime diosa varada en mi destino
Di cuál es el atajo
Para perder sin más ya recordar
Tanto olvido
A flor de pell desitjada però no
Palpejada paisaje no la nit
La boira desfetes d’un dia
Que fou blau, tan blau
En aparença paranys
Del capciós deliri
En un maldestre somni equívoc
Bocins fet llançat
A perdre a pur pet
Deixalles del desig
Funcionant amb el WordPress