El Cau de Diògenes

Au, per hui ja n’hi ha prou.

Aniré a pegar unes voltes als ponts. Sempre és consolador -quina misèria moral- vore els presumptes suicides recolçats a la barana dels ponts cercant un pensament consolador.

Veig un anunci d’aquests de relacions a la Xarxa que diu: “El amor es una cuestión de compatibilidad”.

No ho crec, això. L’amor és una qüestió de culpabilitat. Això crec.

M’he trobat aquest migdia amb un xicon que conec. Fa uns mesos, al treball, ell mateix es va traure un ull. Hui duia un braç embenat, perquè se l’havia trencat no sé ben bé com.

Li he dit (de broma?): “Estàs suicidant-te a poc a poc. Millor serà que et llances des d’un pont”.

Doncs això és, m’estic suicidant a poc a poc. Millor serà que…

Fuck you all.

Eso quisierais.

Al carrer, de bon matí, m’aprope a una dona i li demane uns euros per fer-me un café amb llet. Em mira amb un somriure de commiseració, o potser d’empatia, i em diu que sí, que l’acompanye a una cafeteria propera i desdejunarem ella i jo, plegats.

“No” -jo que li dic. “No vull un acte d’amor; vull només una almoina que em permeta pagar-me jo mateix un desdejuni, un café amb llet”. I pegue a fugir.

Escric, ara mateix, de manera enfebrida, amb l’estomac ple d’una fartà d’arròs amb conill cuinat per mi mateix, gustós però passat de sal per al meu paladar. D’altra banda, l’angoixa, l’ansietat, o com vulguem dir-li, puja i baixa de l’estomac a la gola, de la gola a l’estomac. I escric. Podria ser un bon moment per a morir. Una mort ben salada. Quina gràcia!

(29 de l’agost més avorrit de la meua vida) 

Aquest matí he eixit al carrer amb por. Amb el temor de trobar-me amb tu, de reconeixer-te, bé que això no és probable perquè no et conec, a tu; no físicament, no el teu semblant; mai no t’he vist, o no t’he vist sabent que eres tu. És possible que t’haja vist mil vegades, mil voltes… als ponts.

Amb por, també, o més que res, de no trobar-te, de no trobar una dona que podíes haver sigut tu.

Per sort -bé, de fet jo he provocat en part els dos encontres-, me trobat amb dues amigues, cadascuna en diferents moments del matí. Per sort, o perquè Zeus i jo mateix ho hem volgut, trobar-me amb aquestes dones i xerrar una estona amb cadascuna d’elles m’ha fet distraure el pensament de tu.

(…)

Ah, quan li ho conte a mon germà Cèsar! Tots dos riurem.

-L’estiu s’acaba -féu Vladimir.

-Les Caputxetes tornaran a posar-se la caputxeta -Estragon que digué.

-Les mares hauran envellit un any més -açò, Vladimir.

I Vladimir i Estragon continuaren amb el seu inútil caminar tot cercant la fugacitat dels besos furtats a l’Stella de llur comuna, grotesca comèdia.