El Cau de Diògenes

Et les filles des mains ont beau pour m’endormir

Cambrer leur taille, ouvrir les anémones de leurs seins

Je ne prends rien dans ces filets de chair et de frissons

Du bout du monde au crépuscule d’aujord’hui

Rien ne résiste à mes images désolées.

escoltant Bach interpretat a la trompeta per Winton Marsalis, reflexione sobre la traïció. Això de trair-se un mateix. Un mateix? Això serà suposant que existisca aquest un mateix. Comencem doncs, si de cas, a trair-nos un a un, un mateix.

Rocé tu mano

El peligro que acecha

Cual náufrago a la deriva

Como tabla te tomo

Ardiendo

Mientras tú/tu fugitiva mano

en el mar de llantos

Dibuja un ángel.

a les nits, ai, alcoihòliques…

i va de veres

Avui he tornat a creure en la comunicació entre una dona i un home. Breus paraules, amb certa ambigüitat, punts suspensius, mutus elogis de l’altre molt breus, un encontre ajornat…

Sí, ens hem comunicat.

-Podria psicoanalitzar-te –féu l’home. I encara hi insistí-: Et psicoanalitzaré, sí.

Ella, una xicona d’una vintena d’edat, que estudiava Empresarials -bé que adés li havia alguna cosa de què estudiava o havia estudiat Filosofia- i treballava en aquell pub les nits del cap de setmana per guanyar alguns diners per les seus despeses en llibres, li havia dit, i en roba, féu:

-Sí. I al final l’aixafaré com a una cucamolla.

Apurà el bourbon i n’eixí, del pub. De fet ell tampoc no era un psicoanlista exactamente. Era psiquiatra, això sí, i havia participat en seminaris de psicoanàlisi amb La Cause Freudian a París. Després de la mort de la seua esposa, una nord-americana que li havia deixat en herència una bona quantitat de diners  i de d’obres d’art d’alt valor al mercat, s’hi havia instal.lat a aquell poble, gran però que no arribava a ser una ciutat, i havia muntat un gabinet de psicoanàlisi i sexología; açò barrer li proporcionava prou clientela i podia fer alguna cosa de psicoanàlisi amb pacients que es pensaven que els anava a apanyar amb unes guantes sessions la vida sexual.

“Sí, i al final l’aixafaré  igual que a una cucamolla”, li havia dit la jove cambrera, o estudianta, que mai no havia estat en una consulta psicoanalítica ni havia llegit Freud ni Lacan. I també –pensà el psicoanalista, mentre sentía la frescor de la nit sobre el seu rostre amarat de suor-, era curiós que quan, per intentar jugar amb la joveneta i li havia dit que li fera alguna pregunta, a ell, ella féu:

-Quin personatge de ficció li sembla més interessant?

-Madamme Bovary –va respondre ell, més per habitud que per convicció.

I ella li digué que no savia qui era, aquest personatge. Que el personatge que a ella li fascinava era Hanníbal Lecter.

-Ah, Hanníbal el Caníbal! ¿I per què no Valmont? També era un depredador…

-Qui?

L’home anava a repetir el nom del personaje de “Les relacions perilloses”. Però el gerent del pub féu un senyal a la cambrera i aquesta deixà el client per anar a atendre un altre que acabava d’entrar al pub.

“L’aixafaré…” home improvement price guide test

absteniu-vos de prendre martini-vodka si no és en copa cònica.

absteniu-vos de prendre martini sol o en còctel si te’l remenen (només ha d’estar barejjat)

absteniu-vos de les dones casades

absteniu-vos de le dones casades alcoianes

absteniu-vos de les dones alcoianes tot just

que em diu que no escric en aquesta pàgina des de fa algun temps. Bé, complicacions informàtiques a banda, sembla que durant uns dies se m’ha negat pel meu inconsciente d’escriure cap paraula, Ho tornaré a intentar, potser demà.

dic de les paraules que no s’arriben a pronunciar. ¿Són la negació de la paraula? Potser l’única negació vertadera de la paraula és la seua repetició.