Nada nada mal… tú sí sabes elevar a un alma en pena. Lástima que tan noble acto (de) de-FE-cación se vea enturbiado por un amago de calzoncillo. Tu amigo Freud, que probablemente hizo la foto mientras Lacan se la cascaba, diría que existe un conflicto es-ca(s)to-lócico subyacente. Todo se puede mirar. Un beso.
ST.
una lectora d’aquest blog em diu del desamor. Jo li dic que també en sé, d’això. La meua evasió del patiment, em diu ella, és escriure. Per a ella és llegir. Hi ha, doncs, una mena de co-incidència.
“No vaig tardar a caure en la monotonia conyugal. Aquest punt en què les dones deixen de ser esposes per a convertir-se en mares, al menys amb els seus marits. Perquè tard o d’hora totes troben un altra mena de marit per als moments lliure”
(d’una pel.lícula de Mario Salieri)
És migdia, fa bon sol, i a la Plaça de Dins una dona, asseguda a una tableta, li dóna pit, amorosament –tot allò que és dón conté amor- a un nadó. El nadó xucla amb deler; per necessitat i per plaer. El subjecte humà fa de les necessitats plaers perquè la satisfacció siga plena. El mugo que xucla… Ah, aquest “objecte perdut” en el real psíquic, que mourà el xiquet durant tota la seua vida. L’ “obecte perdut” que buscarà en amors, en el poder, en la riqueza… En l’amor. Però… però… La dona no li dona en realitat pit a mamar al nadó. Li dóna la llet d’un biberó. ¿Serà aquest l’object perdut que buscarà el xiquet quan es faça gran, si hi arriba. Passará per treballs, per amors, per diferents avatars a la seua vida, pel divan de la pscoanàlisi també. I aquel objetecte perdut, el biberó que l’alimentava i el fei plaer, romandrà a un contenidor d’escombraries.
Rastros, que no rastrojos
De sueños mal soñados
Que la vejiga aprieta
Jodida próstata, jodida
Sueños que no te diré
Para qué contar lo indecible
Recorro urinarios inexactos, paisajes
Desolados
Habitáculos que desconozco
Laberintos de falsos minotauros
Sólo el temor a despertar
Que el ignorante Kafka
Decía ser el más peligroso
Del día
De la noche, yo que digo
No hay noches, lo sabes
Creo que no en tu magia
El deseo…¿Aprieta?
No jodamos
No inventemos más y más
Trampas, líos, viajes ciegos
Donde al fin todo, pero todo, ¿eh?
Son rastrojos
Que otros más pirados que yo
Ni a dignarse recoger se prestan
Mira, la noche me llena sin luna
De temores, es mi puta
Esencia, la cobardía
De las palabras enredadas
Cual enredadera, oh!
Qué cómico enredo
En el curs de la paraula
Transcorre la ficció d’un diàleg
Lluny enllà, llunyana
Vista i no vista
La mirada ella mirada
Fugissera pensada
Indecisos llavis al dictat del silenci
Paraules mai no escrites
Que la història va per dintre
L’altra història que tu em contaves
Per carrers asimètrics que a no res
Condueixen Ens mou el signe
Un traç que esdevé gest
De la mà que perd el seu torn
Atzarós encontre que jo invente
En aquest diàleg, açò és, quiet
Silent, improbable.
La Nòmada. Carrrer de Sant Francesc, 6. Alcoi. Des del 15 de febrer al 7 de març. Si ens agafem al tòpic, que és un dels pocs llocs comuns on agafar-nos, al tòpic, dic, que diu o li fem dir que només els xiquets i els bojos diuen la veritat, haurem d’afegir que igualment els artistes es troben, si més no, en el camí de la veritat. Fins i tot quan diuen mentides, els xiquets i els bojos està dient la veritat, la seua veritat subjectiva, l’única en què podem creure. No la mentida que busca beneficis, no; la mentida trasparent, que és de veres.La veritat artística dels xiquets, abans que entren a ensenyar-se la mentida a les escoles de belles arts i altres acadèmies. La veritat dels bojos abans de caure en les mans dels psiquiatres. Mireu, en aqueste cas, l’Art-Brut. Dels artistes, haurem de rescatar els ingenus, nascuts lliures d’esperit i sense duplicitat ni falsia. La ingenuitat del Douaner Rousseau, sense anar més lluny, bé que en tenim un de més prop.Jesús Cees, de qui hui celebrem la seua reincorporació al món de l’art alcoià, a la galeria
Cees, igual que un xiquet anat de la mà i en contra de la llei quotidiana i consetudinària, ho pinta tot. Tota base que puga ser pintada i cau a les seues mans, se’n duu la seua pincellada; tant se val que siga un llenç, una porta, un troç de roba, un bidó metal.lic, un tros de paret. És el xiquet que “embruta” la casa. I ací apareix també l’art brut, l’art “irracional”, “immund”. Paraules que empre no en sentit figurat, sinó brutal.El jardí pictòric de Cees, és igual que els dels terrorífics contes infantils. En la seua aparença bonica, de floretes, animalets i coloraines, s’amaguen tots els perills que la nit de l’inconscient fa que mostren el morro i la cua. És un jardí ple de paranys, diferentes als de la vida civilitzada, dominada per l’ordre de qui mana, el Súper Jo i el seu codi (penal, de circul.lació o de bones maneres de comportament, de correccions polititzades). Si entreu en aquest jardi, deixeu fora tota esperança, en diria el Dante tot referint-se a aquest Infern-Paradís pictòric. I per acabar, o per començar a endinsar-nos en el Paradis, o en l’Avern, de Cees, diré del Cinisme. No el cinisme que circula en la societat capitalista salvatge, entaulellada, urbanitzada de hui. El Cinisme de Diògenes. Aquesta manera de viure, de pintar, de fer art, fora de les convencions socials. Perquè d’algun lloc eixirà aquesta acumulació de materials que Cees duu amb ell, conviu amb ell, ens ha dut ací per compartit-la per unes setmanes. Tant de bo aquesta exposició ens faça entendre de quina banda està el Mal i de quina l’Art, i ens faça entendre que al món de l’Art, o al marge d’aquest, hi ha figures que de la innocència, de la bojeria, dels límits del Cinisme de l’Escola del Gos (¿sabeu que Cees té un gos a la seua nau de creació?), l’Escòla d’aquest Diògenes que és Cees, fan art. Aquest Cees que ens duu al laberint pictòric d’un món que fins ara ens era desconegut. I Cees ens convida a entrar-hi. Seguí, febrer del 2008
Tenim Penèlope, emblema de la fidelitat conjugal. La dona que li era del tot fidel a l’home absent (la fidelitat és en absència, quan l’home és present simbòlicament).
Alhora, Penélope tenia 80 pretendents ben prop, allotjats a sa casa: la casa i regne de l’home.
Eren aquests pretendents els qui sostenien la fidelitat de Penélope?
Quina pregunta! És clar que sí.
Funcionant amb el WordPress