El Cau de Diògenes

Breus fracassos d’amor

“Sempre em furtes besades”, féu ella, i tirà a córrer perquè no se li escapara l’autobús

el meu discurs s’ha acabat, a partir de hui és repetició de la repetició

és la nocturnal hora de la dutxa, quan els escombraires recullen dels contenidors les cartes que mai no t’he escrit, procuraré no pensar en tu

als diàlegs de la vida de cada dia és com a les pelis porno. qui fingeix no és la protagonista, sinó la doble de veus

tinc els teus ulls, vine per ells si vols vore’m una vegada més

no la faces patir; el patiment per a ella seria una gaudi. Un gaudi que compartiria amb altres dones, amb algun home a qui potser seduiria amb aquest patiment. No. Fes com si li cavares un punyal al cor, però de manera que la mort no seria immediata, que puga sentir com la vida -el teu amor, tu mateix- se li’n va a poco a poc -igual que als drames de Shakespeare, que abans de morir encara poden fer un llarg recitat-, que s’ha acabat i ni tan sol podrà patir el trencament ni compartir el dolor amb altres. No sigues cruel, sigues eficaç. Com faría un professional, en aquest cas dels trencaments amorosos. Només unes paraules et bastaran. I li trenques el cor. És tot.

acabe de vore, durant una bona estona posat que m’he pres un café al bar on serveix ella, la joveneta que tant m’agrada, de qui tant m’agraden els ulls. I… no sé dir de quin color té els ulls. Com és possible que, si tant m’agraden els seus ulls, no sàpiga de quin color són?

Els meus plaers són cada vegada més breus, no sé si dir-te que també més escassos, i cada vegada menys intensos. Crec que continue tenint cert “encant” per a les dones i allò de la tècnica de seducció, que per a mi ja és natural, una forma de ser, un estil de vida pel que fa a les dones. Però tonem a la mateixa. Jo tinc 62 anys –encara que puga fer-me passar per un home de 58-, és a dir, sóc molt major… per a les dones que a mi m’agraden, i que estan totes en la franja d’edat no superior als 45 anys (+-). No fa gaire vaig tindre un rotllo amb una cambrera; va ser molt fàcil, la iniciativa va ser d’ella. Una dona d’una cinquantena d’anys. Fou plaent, però la dona no m’agrada. L’han canviada de Cafeteria i ara ja no la veig. Ja n’hi ha prou. La nova cambrera, ai!, és una preciositat, coqueta, de mirada seductora, i juga amb mi a això, a mirar-nos seductoramente, a creuar algunes paraules insinuants, a passejar-se, ella, per davant de mi amb una faldilla curta, la bata de l’uniforme i un escot insinuant. ¿Saps quina edat té? 17 anys.Tanmateix, la relació de les mirades, el fet de contemplar-la, de vore els seus bonics ulls em fa plaer. I és tot. Un altre “breu fracàs d’amor”.Ací, les dones –i supose que a València, a New York i al Japó- el primer que fan es fer-te saber que estan casades o tenen nòvio. Amb això ja interposen una barrera. I el que és curiós és que la majoria de les meues amants han sigut dones casades. Quasi et diria que les prefisc casades perquè així no cap la possibilitatr que em case amb elles. Però ací la fidelitat té un gran valor; la fidelitat va unida a l’interès, i cap dona vol perdre l’home que té. També estan les divorciades; aquestes busquen un nou marit, que tinga casa pròpia i capacitat econòmica per sostenir-la (la casa, la dona, el fill…). Mentrestant, s’enrotllen amb xics de trenta anys en la discoteca, follen, i va esperant que els arribe el San Jorge salvador. Follar amb elles? Ja m’agradaria, especialment amb una que conect. Però ja posades, prefereixen xicots grans, de bona polla, i que suposen que els donaran sexe dur, quan precisament jo sóc un especialista (sadià) en sexe del més dur…

Aleshores jo creia, i ho practicava, en l’amour fou, el romàntic, el domèstic i fins i tot en el senzillament carnal. Ara crec transitoriament en la follia, el romanticism a bocins, no gens en la domesticitat (dutxar-me per la nit em fa mandra, fins i tot amb la possibilitat de trobarte a la dutxa sense ni tan sols un impermeable vermell . La vida se’m fa pesada, és un pes mort que duc damunt a no ser que el mort siga jo mateix i siga la vida qui em sosté, oh!, Les paraules són una tortura, me les conec totes i ja saps, sabuda, que la repetició és la mort del subjecte o aquest estat de placidesa conegut com estupidesa. A més està això de la masturbación joyceana en pasat imperfet (la xicona era coixeta!), que és una de les feines més inútils d’un escritor, a pura pèrdua, com un pet i la psicoanàlisi. Així que després dels avatars viscuts i beguts he deixat de calçar sabatilles esportives i vaig calçat de rutina, o ruïna digues-li com vulgues, la rutina de mirar-se de reüll en un espill per averiguar sense excessiu interés, ara ja, qui és el tipus que de reüll et mira des de l’altre costat de l’espoll del pais de les Alícies.  Saps?, he conegut l’horror, no el de la mirada profunda especulant en la vagina o falla lacaniana, no, sinó l’horror d’aquests besos perduts en els cantons quan la xicona et diu. “Me’n vaig amb el meu xicon”. Mortals, les paraules. Ja et vaig dir que estem en el món per a sostenir les paraules (o vaig dir que eren les parauless les que ens sostenien?). La memòria em falla (ah, una vegada vaig escriure uns versos que deien: “la memòria em moria”, quina Bellesa), sóc un ancià verd que escriu històries color de rosa. Ara escric una sèrie –psychoescriptorkiller en sèrie, seriosament-, sobre “Breus fracassos d’amor”. Cada vegada escric pitjor perque escric menys. I és que entre els malsons nocturns, que sostenen el meu son (sleep, que no dream), la dentadura postissa que algun dia duré, i fer recompte al final del dia de les dones que he estimat…  

“Ahora et deixe perquè me’n vaig amb la meua xicona” 

Digues als de la funerària que posen aquestes paraules sobre el meu fèretre, l’incineres i te’l dus a París. Potser allí se’n recorden de mi.

Breus fracassos d’amor 3

Potser eren les tres de la matinada. Massa prompte per tornar d’una festa en una Nit de Cap d’Any i alhora massa tard per anar camí d’una festa o d’una cita. La dona era davant la màquina de tabac d’un 25 Hours. Semblava indecisa. Potser esperava algú, alguna cosa. Anava vestida de festa, això sí­. Duia una faldilla molt curta de l’estil tulipa, color maragda, mitges de xarxa color argentat i un cosset igualment argentat que li cenyia el bust i li deixava l’esquena nua. Amb el fred que feia! En passar pel seu costat -no, no vaig pensar en cap moment que es tractara d’una professional, d’una prostituta; a més era molt més jove del que m’havia semblat de lluny, potser no tenia els 18 anys d’edat- vaig sentir-la mormolar “Uns cèntims…”, com si es dolguera de la manca de tan escassa quantitat de diners. Fetes unes passes, em vaig girar. Vaig anar vers ella i li vaig dir, sense cap doble intenció, no sé, a saber. “Necessites diners”. Ella no semblà sorpresa per la meua presència ni cap temença aparent. “Volia traure Winston; però no en tinc prou, no duc monedes soltes suficients”. Jo la mirava al rostre, potser en excès maquillat; als ulls, que semblaven blaus i es veien molt lluents. Vaig ficar la mà la butxaca de l’abric i vaig traure unes monedes, dos o tres euros. “Tin amb açò crec que n’hi haurà prou, de diners… per al tabac”. Vaig deixar les monedes a la seua mà petita, blanca, que vaig sentir molt fina i suau en tocarla lleument amb els meus dits. “Gràcies?, féu alhora que li deia, jo: “Eres preciosa”. “Gràcies”, tornà a dir ella. “I que passe un bon any”, afegí. Vaig entendre que havia d’anar-me’n. Fos qui fos, la xicona, i anara on anara, era evident que no volia la meua companyia. Li vaig demanar, però, que em donara la mà com a comiat. Ho féu. Vaig retindre la seua menudeta mà en la meua un instant, no més del que a ella li poguera ennutjar, i li vaig dir les paraules més cruels que m’arribaren al pensament: “Que tingues sort… a la vida”.