El Cau de Diògenes

No res, no res

“Pintar és dialogar amb el llenç. I cada quadre té el seu ‘tempo’, igual que tot a la vida” 

 Mònica Jover, pintora

et diuen: “No et passes de la ratlla”

quina ratlla?, la de la prohibició? la del plaer?

ah, quin desperdici de gaudi… més enllà de la prohibició, de la ratlla que barra el plaer!

Sense passar-se, ni de conya, de la ratlla… No, no n’era per a tant.

Josep Lluís Seguí, mitjançant un escrit a la premsa, em va recomanar la visita a l’exposició Cares i Creus de la jove creadora alcoiana Beatriz Rico, que es troba ubicada al Centre Ovidi Montllor. Seguint la recomanació vaig fer la visita i, a més a més, vaig tenir la sort de trobar-me a l’exposició a la mateixa pintora. Així vaig poder acomplir un doble objectiu: gaudir de la seua  interessant aposta estètica i, a més a més, vaig tenir l’agradable oportunitat de parlar amb ella i conèixer-la no sols com a pintora sinó també com a persona. I puc afirmar que, amb una estona de conversa i l’atenta mirada a unes obres molt suggerents que conviden a intenses reflexions, vaig poder intuir l’extraordinària vàlua no tant sòls de l’artista, bolcada amb una rica investigació estètica, sinó també la persona implicada amb la societat del seu temps que mira més enllà del seu territori i del seu entorn més pròxim per a preocupar-se i sensibilitzar-se amb els vertaders drames humans i socials que pateixen ciutadans i ciutadanes arreu del món.

Beatriz és una jove autora, plena d’il·lusions i esperances, que a través de l’obra exposada deixa entreveure una primerenca evolució pictòrica. Tal i com m’ha explicat un amic i company, s’ha iniciat amb un realisme d’intensitat cromàtica, desenvolupat en la seua atracció per retrats de cert record cinematogràfic. Ha passat per a una poètica figurativa més innovadora i centrada en la crítica social on inclou a la superfície pictòrica collages fotogràfics. I, finalment, ha evolucionat a una estètica més vinculada a l’abstracció, amb pocs colors però amb fort contrast i amb una tendència expressiva que, en algunes obres, s’aproxima al geometrisme.

Beatriz comença però ho fa amb molta força i ganes. Està disposada a fer una pintura que convide a la reflexió crítica i al sentiment i estic segura que aquest camí  creatiu que ha iniciat la durà, sens dubte, a un futur farcit d’èxits. Visiteu l’exposició, gaudiu i estigueu-ne atents a l’evolució creadora d’aquesta jove alcoiana

Patrícia Blanquer

-Ens hem trobat al final.

-No. Açò és només el principi.

(eh que sembla de pel.lícula de Michael Curtiz, p.e. “Casablanca”?)

la dona (no) vestida de roig, l’impermeable impossible, que era una dona en negre

i tanmateix

vermell era

el seu pubis

de vellut vermell

invisible

oh, però, què dic!

si sóc a trenc de despertar (me)

la fugacitat de l’estrella fugaç que perseguidora la mirada es perd,

en ella,

en la fugacitat mateixa, deia, o

We’ll Be Seeing Us

torne al Yumeji’s Theme, amb una mena de melangia, quan èrem in the mood for love