apunts per un retrat (I)
Beatriz Rico El retrat del seu doble
No hi ha més que un rostre que es puga retratar: El propi rostre, si és que podem dir que tenim propietat sobre el nostre rostre, perquè de fet la imatge que en tenim és la de la mirada de l’altre. I la falsa aparença de la fotografía, el efecte, tot just un efecte, de realitat que aquesta produeix. O aquest revés que és el rostre reflectit a un espill, als espills davant els quals ens posem. Un altre revés és el retrat pintat. La imatge pictòrica representada al llenç per l’artista. És a dir, pel recorregut que l’artista fa des de la seua mirada fins la mà que duu el pinzell. Un recorregut interior, un procés, en certa manera una història, de la qual resten petjades a cada pinzellada.La pintura de Beatriz Rico sorgeix de l’abstracció, del seu pensament, del seu concepte de l’art i de la vida. En l’artista, als seus retrats, la imatge de qui es retratat és un punt de referència, una figuració sobre el llenç amb tot just els trets facials que el poden fer reconeixible. En açò, la pintura de Beatriz Rico és de gran precisió, no li cal més que uns mínims elements per donar-nos la representació d’un rostre real. Unes pinzellades, color, una forma, i ací tenim el retrat. El retrat de qui? Diguem-ne que la imatge de transició de qui es retrat i el rostre pintat que veiem al llenç. Qui veiem als retrats que fa aquesta artista no és ja la persona que posava el seu rostre per a ser retratat. Hi ha una elaboració pictòrica impregnada de la visió –la mirada, el sentiment i el pensament- de la pintora. D’aquesta manera, cada retrat esdevé un auto-retrat, una representació d’allò que sent la pintora davant el rostre que pinta. Un doble rostre; el real y el que es va fent sobre el llenç. La pintura en ella mateixa.