La doble mort de… (fragment)
Seguí obrí els ulls de sobte. Un dels gats de la veína del costat miolava de manera cridanera. Seguí odiava els gats. Ja li deia sempre Lara que ell era com un gos; que feia fetor, que era mandrós, i que li agradava anar rere el cul de les dones. Lara, per contra, era com una gata: neta, es rentava de continu; es deixava acariciar només per qui ella voli; era lliure, i, és clar, infidel. “Tu només ets fidel a la dona que et cobreix alguna necessitat: la casa on viure, l’aliment, el sexe…”, li deia ella, agressiva, felina. Sentí la boca seca i el regust fort del bourbon a la gola. Una gata, Lara? Les gates arriba un moment que trien. Fan un ronquet dels seus i des d’aquest moment et consideren de la seua propietat. Lara? Sí, una gata.
La veixiga li apretava i sentia una forta necessitat d’orinar. Alhora, se sentia com paral.litzat al llit. Intentava moure les cames i era com si no poguera. Fins que acabà per despertar-se i, d’un bot, s’aixecà del llit i en dues passes anà a la petita cambra on hi havia el vàter, la dutxa, una pica i un espill greixos i badat per un costat emmarcat en plàstic. Després d’orinar, Seguí estigué temptat de tornar-se’n al llit. Ho evità, però, perquè sabia que això era deixar-se véncer per la depressió. I no ho volia, encara no.