El Cau de Diògenes

trobar l’objecte de l’escriptura, tot escrivint o en la mateixa búsqueda objectual de l’escriptura

wow, avui m’he alçat del llit amb el cap embotat, de tant como he somiat, de pegar-li voltes… al món. Deprés de dos analgèsics, tot seguia igual, o pitjor. M’he decidit a pegar-me una dutxa, malgrat que avui no és dissabte. I és que com deia Billie Holiday: Pega’t una dutxa i no dónes més explicacions. I així és.

la mirada es satisfà en la seua mateixa vertitat i trobarà accès a la veritat de les coses si reposa sobre elles en silenci

Les circumstàncies de la meua mort mai no va ser esclarides.

Durant algun temps, un detectiu privat arribat d’Alacant continuà les investigacions, és clar que sense cap resultat positiu, no al menys pel que fa al meu presumpte suicidi, o potser assassinat. I el més curiós de tot: que el meu cadàver amb el feretre on estrobava dipositat al Tanatori desapareguera la nit abans de l’enterro. 

Antoni Abril, que així li deien al detectiu, s’hostatjava a un hotel del carrer de Sant Josep, al Centre Històric de la ciutat, prop de l’església de Sant Maure i de La Glorieta, alguns dels principals llocs que havien sigut, per dir-ho així, escenari dels estranys fets que envoltaren la desaparició d’Adrià Seguí Santonja. O potser s’havia instal.lat en aquell hotel de només dues plantes perquè debía ser el més econòmic. Això deia la rotulació que hi havia –encara es conserva- a la façana: PREUS ECONÒMICS, HIGIENE, COMODITAT. A La Glorieta va ser que ens van conéixer.

Adrià Seguí era assegut a un banc fullejant distretament un llibre, potser que Iliada o algun diàleg de Plató. És de suposar que li semblaria, l’home aquell, de més edat de la que tenia aleshores; la que en té ara, passats deu anys. Era un dia que, per efecte de la ressaca, Seguí no sentia gens bé, i s’havia abrigat més de l’habitual del que podia ser normal en aquella tardor que tenía encara molt d’estiuenca. Duia, Seguí, el polar grissenc i el barret de fieltre negre. “Un home d’edat”, degué pensar Antoni Abril. “Aquest recordarà els fets”.

Es va asseure al seu costat i féu:

-Disculpe vosté.

Adrià Seguí se’l va mirar al rostre. Un rostre rodonet; la boca molt menuda, igual el nas; sense rastres de barba, com si ni tan sols li calguera afaitar-se. Semblava molt jove, més del que no debia ser.
-¿Per què li he de disculpar? –li va dir, amb semblant malhumorat, bé que de fet era de total indiferència.

-Per si el distrac. Com està llegint…

-Rellegint. El combat entre Aquil.leu i Hèctor. L’he llegit mil voltes. Me’l sé de cor. Això és l’únic que ara llisc, els llibres que ja he llegit. L’únic que m’interessa és el que ja conec.

Degué pensar que l’home era un vell professor jubilat, un filòsof o un escriptor d’aquests fracasats que lligen només literatura clàssica, de la que s’escrivia abans que ell intentara publicar una novel.la o fracasara amb les que havia publicat. Se’l quedà mirant amb uns ulls temorencs i féu l’efecte que engolí bona cosa de saliva.Per llevar tensió al momento, Seguí li va dir:

-Si vol preguntar-me qualsevol cosa… referent a la Guerra de Troia…

La seua proposta degué animar-lo.

-De fet, volia vore si vosté recorda un homicidi que es va cometre ara fa alguns anys. Diuen que un pintor de certa fama, encara que tampoc no molt conegut, va morir, possiblement assassinat, i que el fèretre va desaparéixer del Tanatori Municipal. La seua dona…

-Això va ser quan els japonesos…
-La seua dona…

-¿La dona de qui?-Del pintor.

-Ah, era casat.

-En realitat estaven separats, la dona i ell.

-Ah, doncs no és el mateix.-No, no és el mateix

–El detectiu restà un moment quiet, com si reflexionar, ¿sobre la qüestió matrimonial? Pero féu-: ¿I això dels japonesos?

-¿Els japonesos? Sí, és una llarga història.Seguí va fitar el cel, como si consultara l’hora per la posició del sol ponent. A poc a poc es vaig posar dempeus, potser amb una exagerada dificultat. El jove tractà d’ajudar-lo agafant-lo del bracet. Adrià Seguí, ara sí, molest, ho va evitar.

-En aquestes hores acostume a prendre un timonet i tot seguit me’n vaig a descansar a casa.

-Sóc detectiu privat. Em diuen Antoni Abril Segrelles…
Potser intentava retindre’l per continuar parlant.
-Sí, ho sé. Demà de vesprada vindré per ací. Hi vinc quasi totes les veprades. Si no m’he mort, és clar –va dir-li, com qui diu “si déu vol”-. Li explicaré dels japonesos. I de Troia, si en vol.

Ara sí, va fer un somriure irònic per a ell mateix. No perquè contar-li històries d’Homer o de quan els japonesos a Alcoi a aquell beneït detectiu tinguera res d’irònic, sinó pel que semblava una ironia de la vida. Quan potser no ningú se’n recordava, de la seua mort i la insòlita desaparició del fèretre, venia aquest jove aprenent d’investigador policíac a remenar les cendres que semblaven del tot apagades.

A curtes passes, Adrià Seguí Santonja va anar eixint de La Glorieta. Sabia que el detectiu el seguia amb la mirada. També sabia, però, que no el seguiria les passes. Hauria sigut una errada, per la seua banda. Tampoc no era una babau. L’endemà el trobaria al mateix lloc. Si no era que…
Seguí va tirar per Sant Nicolau avall, a passes curtes, com si anara a fer un passeig o buscara algun lloc on fer-se el timonet que havia dit, a un bar del carrer de Sant Llorenç, potser.

Al carrer de Sant Rita, però, s’hi va endinsar, conscient del que feia, ja amb passes més ràpides. Va obrir la porta del la mena de soterrani on vivia i va davallar els quatre esglaons que el feien sentir-se a casa. Es va llevar el polard i no va trigar a deixar-se caure al llit. Això sí, amb l’ampolla d’Añejo i un got, bé que ell sabia que acabaria prenent-se’l directament de l’ampolla. Millor els malsons que el deliri. Eh que sí?
 

-una barra de pa rústica

-Bifidus

-fruita

-formatge

-una botella de J&B

-menjar per al gos

de quan en quan hi ha un home que perd la seua estimada dona i ressona un tret a la nit, una punyent senyal de desengany amorós

també jo empente el meu tonell per no semblar ociós entre tant de treballador

Una dona, ¿és un clima o un paisatge?

quina ironia!!!

Les circumstàncies de la meua mort mai no va ser esclarides. Durant algun temps, un detectiu privat arribat de València continuà les investigacions, és clar que sense cap resultat positiu, no al menys pel que fa al meu presumpte suicidi, o potser assassinat.Antoni Abril, que així li deien al detectiu, s’hostatjava a un hotel del carrer de Sant Josep, a la Zona Centre de la ciutat, prop de l’església de Sant Maure i de La Glorieta, alguns dels principals llocs que havien sigut, per dir-ho així, escenari dels estranys fets que envoltaren la meua desaparició. O potser s’havia instal.lat en aquell hotel de només dues plantes perquè debía ser el més econòmic. Això deia la rotulació que hi havia –encara es conserva- a la façana: PREUS ECONÒMICS, HIGIENE, COMODITAT.

A La Glorieta va ser que ens vam conéixer. Jo era assegut a un banc fullejant distretament un llibre, potser que Iliada o algun diàleg de Plató. Supose que li semblaria, jo, de més edat de la que tenia aleshores; la que en tinc ara, passats deus anys. Era un dia que, per efecte de la ressaca, no em senti gens bé, jo, i m’havia abrigat més de l’habitual del que podia ser normal en aquella tardor que tenía encara molt d’estiuenca. Duia, jo, el polars grissencs i el barret de fieltre negre. “Un home d’edat”, degué pensar Antoni Abril. “Aquest recordarà els fets”. Es va asseure al meu costat i féu: -Disculpe vosté. El vaig mirar al rostre. Un rostre rodonet; la boca menudeta, igual el nas; sense rastres de barba, com si ni tan sols li calguera afaitar-se. Semblava molt jove, més del que no debia ser.

-¿Per què li he de disculpar? –vaig repetir.-

Per si el distrac. Com està llegint…

-Rellegint. El combat entre Aquil.leu i Hèctor. L’he llegit mil voltes. Me’l sé de cor. Això és l’únic que ara llisc, els llibres que ja he llegit. L’únic que m’interessa és el que ja conec.Degué pensar que jo era un vell professor jubilat, un filòsof o un escriptor d’aquests fracasats que lligen només literatura clàssica, de la que s’escrivia abans que ell intentara publicar una novel.la o fracasara amb les que havia publicat.

Se’m quedà mirant amb uns ulls temorencs i féu l’efecte que engolí bona cosa de saliva. Per llevar tensió al moment, li viag dir:-Si vol preguntar-me qualsevol cosa… referent a la Guerra de Troia…La meua resposta degué animar-lo.

-De fet, volia vore si vosté recorda un homicidi que es va cometre fa alguns anys. Diuen que un pintor de certa fama, encara que tampoc no moconegut, va morir, possiblement assassinat, i que el fèretre va desaparéixer del Tanatori Municipal. La seua dona…

-Això va ser quan els japonesos…

-La seua dona…

-¿La dona de qui?

-Del pintor.

-Ah, era casat.

-En realitat estaven separats, la dona i ell.

-Ah, doncs no és el mateix.

-No, no és el mateix –El detectiu restà un moment quiet, com si reflexionar, ¿sobre la qüestió matrimonial? Pero féu-: ¿I això dels japonesos?

-¿Els japonesos? Sí, és una llarga història.Vaig mirar al cel, como si consultara l’hora per la posició del sol ponent. A poc a poc em vaig posar dempeus, potser amb una exagerada dificultat. El jove tractà d’ajudar-me agafant-me del bracet. Ho vaig evitar.

-En aquestes hores acostume a prendre un timonet i descansar a casa.-Sóc detectiu privat.

-Em diuen Antoni Abril Segrelles…
Potser intentava retindre’m per continuar parlant.

-Sí, ho sé. Demà de vesprada vindré per ací. Hi vinc quasi totes les veprades. Si no m’he mort, és clar –vaig dir-li, com qui diu “si déu vol”-. Li explicaré dels japonesos. I de Troia, si vol.