llàstima que a l’ordinador, ací matiex, no es puga escriure amb llapis!!!
m’agradaria escriure la història d’una dona que es guardava les notes que escrivia un home a qui estimava perquè estaven escrites a llapis, amb la seua peculiar lletra, autògrafes… A llapis.
algunes vegades ens pensem que estem vivint una provinciana pel.lícula del Rohmer dels anys 60, i només vivim una pobletana historieta de l’Alfredo Landa dels anys 70. Eh que sí?
Durant molt de temps (oh, Proust, horror!) em vaig crear personatges de mi mateix, heterònims, noms ficticis (bé, tots ho són, de ficticis) que designaven els personatges ficcionats.
Ara més aviat estic per inventar-me biografies, açò és, autobiografies, vides que he viscut amb el meu propi nom (nom propi o cognom), amb el personatge que sóc. Dic de paisos on en realitat no hi he viscut, no tant com tracte de fer creure; conte històries, anècdotes, que no són ben bé reals…
Bé, el cas és que ara me’n vaig a tractar de dormir, és a dir, a combatir l’insomni amb els somnis.
(to be continued)
Poema a Juanra
Des d’un llunyà exili
Desterrament sense terra
Ni límit que conegues
Doncs som d’una illa
Que l’infinit envolta
Mentre fa el voltor
Com si vigila i guaita
L’abisme que s’obri
A insòlites senderes
D’un llunyà exili
Fugaç mirada que a la pell no arriba
Ni tocar-la, de passada como passa
L’alosa del blues
Ferida en el blau
Del cel que frega
Esquinçada petjada, volada
Incerta, més aviat imaginada
¿De la mirada? Ah alosa que al vol
Albires la distància que resta
Entre el teu destí i el punt
De la meua partida.
Funcionant amb el WordPress