El Cau de Diògenes

De l’amor d’un cotxer i d’una llavadora descarada
El resultat fou un xicon ben migrat.
No és qualsevol cosa, un fill, no se’l pot llançar al fem.
La mare plorà una mica, i decidí després anomenar-lo Crític.

El pare, conversant i apel.lant a la genealogia,
Discutia amb gust els drets materns.
I aquesta educació, tan social, tan de món,
Al xicon desvià de la seua innata tendència a la vulgaritat.

Igual que el cuiner xarra amb la portera
Parlotejava sa mare rentant els calçotets.
I de la mare el fill heretà un gran olfacte
I la capacitat per investigar, sense sabó i molt ràpid.

En crèixer –un tararot, més o menys-
I les pigues se li van estendre per la cara
Igual que les llentilles en un plat,
Amb una elegantíssima puntada de peu al cul
El van fer fora, al carrer, perquè es fes un home.

Què necessita un home? Doncs, necesita alguns diners,
Un parell de pantalons i alguna cosa per menjar.
Amb el seu nas magnífic, a cinc cèntims la línia,
Ensumà el meravellós món dels periòdics.

D’un cert personatge dotat de renom,
Fou delicadament a trucar la porta.
I el crític, de seguida, mamà del personatge
I tingué pantalons, pa i corbata.

Ben vestit i calçat, li és fàcil ensenyar-se
L’exquisit joc del jove literat,
I pensa: “bé, doncs, amb açò, si més no,
Li clavaré les dentes a l’alegre caviar”

Però si arriba a infiltrar-se a la xarxa de la premsa
Alguna cosa sobre com eren de grans Flaubert o Joyce,
Sembla que estiga podrint-se en el periòdic
Un lacai greixós i gegantesc.

I quan en un aniversari, a la fi,
Vos desperte un aroma d’incensari,
El seu nom és el primer que, como una coloma,
Nítid lluirà sobre la pitillera d’homenatge.

Escritors: nosaltres som molts. Recolliu un milió.
I a la muntanya construirem un hospici als crítics
Penseu com és de difícil d’eixugar cada dia
La roba interior en tots els periòdics!

Comentaris (0)

de l’inconscient

Classificat com a: General — JLSegui @ 1:37 pm

cadàvers d’amor a la fossa comuna del meu crani…

Maiakovski? No exactament

Comentaris (0)

Maig 20, 2007

De l’Efímer

Classificat com a: General — JLSegui @ 9:41 pm

He tingut una conversa amb un amic meu sobre com és d’efímer tot. Les flors del meu jardí, les que me’n duc a casa i pose a un gerro, la xicona que acaba de passar, tan bonica… La cambrera del bar. Tota le gent, en general. ¿Qui se’n recorda del pare si no jo? I és que no res existeix. Només existeix a la meua ment. Perviu a la meua memòria. Aquelles xicones i nòvies que vaig tindre. Aquells amics. Algun viatge (Eivissa, la Costra Brava, Portugal…). Algun dinar (aquell deliciós arròs amb bogavante al que em vau convidar). Algun moment d’amor… Tot és a la meua ment, com un record, però no es troba amb mi en allò real mentre no està succeint. I posat que jo sóc efímer, no res existeix realment.

(d’una carta de mon germà Juli Cèsar)

Comentaris (0)