de la realitat i les seues formes
La veritat és que escric sense massa convenciment; literàriament, vull dir. En el periòdic, que és on de fe escric i poca cosa més (Diògenes, i una mena de novel·la de relats que estic fent, la de las 4 habitacions) cure una prou el llenguatge, els jocs de paraules, això sí. Potser em cansa això d’escriure, o la meua literatura és del segle passat, que era més modern que aquest. En la Universitat de Mallorca han fet un treball sobre la “literatura experimental”, la que fèiem alguns als anys 70-80, i que curiosament el dirigeix una dona. És un bon treball, però és com si parlaren de la literatura d’uns altres temps, d’alguna cosa de puntal que es féu durant uns anys. Per a mi no es així. Al final m’han fet una enquesta i em demanen que diga “què queda ara d’aquella literatura”, com si preguntaren per les runes d’algun edifici. Jo conteste que jo no feia res d’”experimental”, no experimentava res de res. Jo escrivia el que volia i m’agradava, amb influències de Beckett, Joyce, el nouveau roman, el cinema de Godard… I és la literatura que em continua agradant (Espai d’un ritual, Projecte…, Diari de bordell, bé que aquesta siga més narrativa, i alguns relats). El que escric ara no té tampoc res d’experimental, però ho escric de la manera com vull, sense pensar en editorials ni en lectores. Així és “les quatre habitacions que miren a l’Est”, en què afra treballe. Jo li dic a aquesta literatura, per dir-ne alguna cosa, “realisme dur”. Perquè és realista en el seu estil (en el fons, la meua literatura sempre ho ha sigut, realista, fins i tot la més “experimental”), perquè es refereix a una realitat viscuda (per mi o per uns altres), bé que elaborada literàriament, és clar, i dura perquè ho és, de dura, molt dura. Potser hi haja una altra realitat; sí, n’hi ha una altra, a més de la de les anorèxiques, les drogues quotidianes, els odis, les rivalitats, les tensions sexuals… I la merda quotidiana. Hores de treball alienant (com dèiem els marxistes en uns altres temps), diversió igualment alienant (discoteques, alcohol sense límit, drogues, sexe ràpid, si és que arriba…) Exhibició corporal (la societat ara més que mai és exhibicionista; ja no es tracta de mostrar un cos bonic (els cossos Danone ja no s’estilen, ara el Danone s’anuncia per activar els intestins, per a cagar millor); es tracta de mostrar carn (mamelles, quan més abundoses millor, i roba interior, els tangues per fora, o el començament de la clivella del cul). Exhibició i alhora, crec, absència quasi total de relació afectiva, carnal, més que siga unes besades a les galtes, o allò que dèiem anys fa d’una “refregada”. Ni tan sols això. He anat a alguna discoteca per la nit, i veig les xiques, minifaldilleres, suèters molts escotats, movent-se en mig de la pista, elles, dos o tres o un grup de xiques. I els xics, també en grupets, mirant-les. Això és tot. Van als lavabos i es fan ratlles. Diuen que hi ha xiques que per una ratlleta li fan una xuclada a qui li la pot proporcionar. Diumenge de matí, veig les xiques a soles, o dos o tres juntes, èbries, “cegues”, caminant amb dificultat, les minifaldilles, els grans escots, que acaben de eixir a eixes hores de la discoteca (les 8-8.30). I se’n van a casa a dormir. Els xics ixen igual, potser més ferms, perquè aguanten més i en part gràcies als estimulants que s’han pres. Però això, a mi, tant em fa. Això són “els joves”, els caps de setmana. De la dura realitat que dic és de la de cada dia.