El Cau de Diògenes

Em pregunta mon germà, en la nostra correspondència epistolar, del desig de les dones.

A un cantó, hi ha dues dones, d’uns quarant anys d’edat;en passar pel seu costat, puc escoltar que una li diu a l’altra: “La sabata fa molt”. I l’altra que li diu: “I tant que fa! La sabata…”

És a la sabata, com a complement del vestuari, on es troba posat el desig?

“Des de fa un any” -quan es va separar del seu home- “que no m’ha tocat cap home”.

És, aquesta afirmació, d’una jove -prou bonica físicamente, d’altra banda- a unes amigues seues -divorciades, d’altra banda, bé que si que són tocades per homes- i davant d’un altre home -per cert que divorciat-, és, em pregunte, ¿un valor afegit?

Si escric un relat que comença dient: “Des de fa tres setmanes no tinc temps ni de clavar-se el consolador”, es digué Helena.

Si és així, estaré escrivint realisme dur?, serà illegible?, censurable?

I si dic: “No tinc temps ni d’agafar la novel.la que vaig començar a llegir ara fa tres setmanes?”, mormolà Helena.

Quina mena de realisme, de literatura, seria aquesta?

si escriure, fer literatura, és un acte d’amor, ¿no serà l’amor una ficció, un acte de les paraules?

i si l’amor no és una tensió… narrativa, ¿què serà, doncs?

a tu, veína de dalt de ma casa, a tu et condene, per a la pròxima vegada que visques, a viure la mateixa vida que has viscut fins ara

a cada comiat hi ha una pèrdua.

pèrdua de temps.

de què, si no?

Doncs, sí, avui estic de veres enutjat, amb mi mateix, amb el meu narcisisme. I em cal ajuda.

Se rappelant leurs pauvres épouses, cahuves, morbides et pleins d’horreur, les hommes se pressent.

Mallarmé