El Cau de Diògenes

anit et vaig somiar. o era jo qui estava al teu somni?

on acaba el joc?, dic del joc de la seducció, si és que la seducció és un joc.

quin és el plaer de la dona acariciada? el plaer de la carícia mateixa… o el de ser tot just acariciada?

anit també et vaig somiar, i anit…

Notre Père qui étiez aux cieux (oh ! là-haut, 

Infini qui êtes si inconcevable !) 

Donnez-nous notre pain quotidien… -Oh ! plutôt, 

Laissez-nous nous asseoir un peu à Votre Table !… 

 

Dites ! nous tenez-vous pour de pauvres enfants 

À qui l’ou doit encor cacher les Choses Graves ? 

Et Votre Volonté n’admet-elle qu’esclaves 

Sur cette terre comme au ciel ?… –C’est étouffant ! 

 

Au moins, Ne nous induisez pas, par vous sourires 

En la tentation de baiser votre cœur ! 

Et laissez-nous en paix, morts aux mondes meilleurs, 

Paître, dans notre coin, et forniquer, et rire !… 

 

Paître, dans notre coin, et forniquer, et rire !… 

 

(Variacions a propòsit de la mort d’Êrika Ortiz)

Un suïcidi meditat

El presumpte suïcidi –un suïcidi és sempre una presumpció,

igual en la mort, per “natural “ que semble, s’hi pot veure un

presumpte suïcidi-, d’Èrika Ortiz, de qui és quasi impossible

no dir que és la germana de la princesa Letícia, té les

característiques, com a narració –així l’hem coneguda, pel que

ens han contat-, d’un gran dramatisme, d’un fet dramàtic

i també “teatral”, bé que real, i l’obvietat d’una història

cinematogràfica o literària d’allò més simple i evident. 

Llegit el fet, amb les dades que tenim, après-coup, els elements

del drama, la història que hi ha darrere, i el “personatges”

protagonsites que hi intervenen, tot plegat li dóna sentit

de fatalitat i alhora de quotidianitat, de trama complexa i

alhora d’allò més evident. Un suïcidi per ingesta massiva de

pastilles tranquil·litzants –ansiolítics, somnífers, o alguna cosa

així-, d’una dona en estat de depressió profunda. Èrika,

com sabem, era la petita de tres germanes –cap germà no

tenia-, mare soltera, amb una filla d’una anterior relació

amorosa a la que tenia en el mometn del suïcidi.

També, filla d’un matrimoni en aquest moment divorciat,

la qual cosa no entenc com allò de ser filla d’una família

desestructurada, posat que el divorci no es produí quan Èrika

era una xiqueta; però sí que fa que hi haja, al cercle familiar,

una altra dona separada de la seua primera relació conjugal,

i una altra dona en la figura de la qui és parella actual del pare.

De les germanes d’Èrika, ja sabem que una és la dona del príncep

de la corona espanyola –després d’haver sigut periodista i estar

divorciada de l’anterior marit- i mare d’una xiqueta, una altra dona,

a més de trobar-se en avançat estat de gestació (¿d’una altra

xiqueta?); de l’altra germana sabem, o jo no en sé més,

que treballa com a cooperant en un llunyà país, és a dir, del tot

separada de l’àmbit familiar primari. Èrika, a més, ocupa en el

triangle fratern la posició de la menuda, que comporta unes

possibles determinacions peculiars que ella havia d’elaborar

a la seua vida de cada dia.

Hom diu que ella mateixa es considerava la menys afortunada

de les tres germanes, la de menor bellesa física, i la qui havia

tingut més dificultats professionals i de relacions humanes.

Una mena de “patito feo”, que havia assumit aquesta condició.

D’altra banda, era llicenciada en Belles Arts, és a dir, relacionada

amb el món de l’Estètica, la seua anterior parella, i pare de la filla,

era un artista, escultor, i ella mateixa treballava com a decoradora

o grafista a un gran productora de televisió.

Hom diu també que era, de les tres germanes, la “bohèmia”*,

“l’alternativa”. També la més introvertida, la qui es mostrava

sempre més trista; potser una melancòlica, i físicament,

a les darreres imatges que d’ella s’han mostrat, amb tendència

a l’anorèxia. ¿És tot plegat un seguit, un conjunt, de factors

favorables al suïcidi, conduents a prendre la decisió, sembla

que meditada, d’acabar amb la pròpia vida? Suïcides hi ha hagut

al món de l’art, artistes, literats, o relacionats amb aquest món.

Un món que, viscut plenament, “amb tota l’ànima”, frega amb

intensitat les passions de la vida i els límits de la mort. L’art pot

dur a la melancolia, fins i tot estimar-la, o a l’inrevés: els

melancòlics, potser més encara les dones melancòliques,

es troben, s’acosten, a l’art i el seu món.

(La dramàtica del conte de fades) 

Les tres germanes, Èrika, Telma i Letícia, sabien del drama humà,

del dolor, si més no el dels altres. Letícia com a periodista,

i com a esposa d’un escriptor; Telma, com a cooperant en treballs

humanitaris en països que viuen de continu drames humans dels

més durs. I Èrika, ja dic, pel seu propi drama vital –la seua

biografia, segons ens conten- i el seu apropament, potser,

a la bohèmia, a una vida diferent a la dominant en la “normalitat”

burgesa. Letícia va elaborar el que poguera haver de dramàtic

al seu entorn, i al món que ella coneixia pel periodisme i del qual

es feia portaveu a les seues informacions, no gens menys

que fent realitat allò que té totes les característiques d’un

somni d’adolescent, d’un conte de fades: casar-se amb el

príncep, si no el príncep blau, sí un de veres.  Alhora, a més

d’esdevenir mare –d’una xiqueta i d’una/un altre en gestació-,

podia fer la funció de mare de les altres germanes, al menys

d’Èrika, a qui possiblement ajudava econòmicament, potser

també professionalment, i facilitant-li la que fou la seua vivenda

abans d’entrar a la Casa Reial (una casa de reis). 

Tres en ratlla 

La presència de les figures femenines, a l’àmbit d’Èrika, és nombrosa

i significativa. Per contra, la figura masculina és de menor presència,

i amb característiques de distància i absència. El pare, divorciat de la mare,

i amb una altra dona. La mateixa Èrika, amb el pare de la seua filla separat

d’elles, i amb una relació no conjugal, no estable en el sentit legal,

de la Llei, con un altre home. De Telma, no en sabem, no ho sé, de la seua

relació amorosa amb els homes. Letícia, no cal dir-ho, amb un primer

marit escriptor ¿un bohemi?), casada amb un home de la reialesa

(la seua altesa el príncep), nora de l’home que representa la funció

més simbòlica del país: el Rei, que és la gran figura paterna.   

Una anàlisi detinguda, laboriosa i prolixa, ens duria a llegir la trama

edípica, més aviat les trames d’aquest caire, que hi ha hagut a la vida

personal i a l’entorn familiar d’Èrika Ortiz. També, el joc d’identificacions,

i de caigudes identificatòries, que pot haver hagut entre les tres germanes.

Aquest “tres en ratlla” en què cadascuna haurà viscut el que les altres

no podien o no volien viure, en el que Èrika ha triat una mort que per

a les altres no és desitjable o és “irreprensentable”.   

* ¿Per què això de “bohèmia”? ¿Es passava les nits a un café d’artistes?,

¿bevia molt?, ¿fumava o prenia altres substàncies?,

¿era sexualment promíscua?, ¿o tot just li agradava anar a veure

exposicions d’art, museus, al teatre, el cinema…

i xerrar amb els amics artistes?   

L’escenari del drama   

Diu la Premsa que, l’Èrika, la van trobar morta –el seu darrer nuvi- al llit de sa casa.
Podria ser, sí. Va prendre pastilles, potser al mateix llit, i allí mateix va morir.
O podria ser que després de prendre les pastilles s’alçara per anar al bany,
amb necessitat de perbocar, amb set, descomposició del ventre… 
O que caiguera al terra. No sabem ben bé de quina manera la van
trobar morta, és clar; ningú no n’ha dit res, no hem vist cap fotografia
que ho mostre. (Hi ha també un flascó de pastilles, buit. ¿Un només?  
D’altra banda, el dia era molt plujós, això que hom diu desagradós,
inhòspit, d’aquests de “quedar-se a casa i no alçar-se del llit”…
Un dia semblant, per la pluja insistent, al dia que es va casar
la seua germana, la princesa Letícia.  
Tot açò, és clar, no serveis per a una anàlisi. 
Sí que abunda en la dramaticitat del fet, en la seua narració
o la seua posada en escena.   
   
 
 

NITRATO DE CHILE 

Em diu la memòria 

Incert record 

De la meua terra 

Ignota 

De terres petjades 

Senyals de vida 

Viscuda 

A solcs la infantesa 

Que un dia es va perdre 

Pèrdua que retrobe 

A la pintura 

 

(a/d’un quadre d’Enric M. Piera)