No res
No res de literàriament realista passa ara com ara a la meua vida. De què escriure, doncs? De no res.
No res de literàriament realista passa ara com ara a la meua vida. De què escriure, doncs? De no res.
Si el desig se n’ha anat, de què escriurem? D’això mateix, del desig anat.
Un home ix de sa casa. Qui és aquest home? Ni ell mateix ho sap. I l’autor de la història, tampoc no sap qui és aquest home que dic? No, tampoc no en sap res, de l’home, l’autor.
De vegades, un SMS, un missatge d’aquests dels mòbils, et dóna la felicitat que no has trobat en tot el dia. Així ha sigut, en fa un moment, per a mi. (21,19 hores)
Un poema mai no s’acaba, tot just s’abandona.
I la resta?, vull dir, ¿i tot allò altre que sembla que s’acaba? Tot just s’abandona.
Jo tampoc no estic fet per a l’art, sinó que, com tu dius, és l’art qui està fet per a mi. De xiquet, per influència familiar (Nolín, que pintava, potser), vaig intentar dibuixar, i em costava molt, no dibuixava bé -recorde que el papà sí que sabia dibuixar, em feia a mi els dibuixos del col·legi; o de làmines Freixas (quina angoixa em produïen aquelles làmines, d’animals, esportistes, flors…-. Més d’adolescent, quan vaig començar a vore exposicions modernes, vaig intentar pintar. I tampoc. La música? Recorde l’horror que em produïa tocar la maleïda bandurria (jo volia una guitarra, per tocar rock del d’Elvis Presley, però la mamà –cruel en això- em digué que una guitarra era massa gran per a mi!!!). Quan vaig fer 50 anys, em vaig comprar un saxo tenor. Vaig anar a una professora i em va ensenyar l’elemental per tocar temes standar de jazz, i alguns vaig ensenyar-me a tocar. Però havia de dedicar-li moltes hores, i bé que em feia plaer tocar Round midnight, Lover man, Harlem nocturno, i alguna més, em vaig adonar que tampoc no era bo per a la música; Coltrane, Miles Davis, Lester Young… sonaven millor en un CD que les meus interpretacions.
He escrit novel·les sí, que també és una forma de fer creació artística. Això ja està fet; crec que he escrit algunes que estan prou bé (Diari de bordell, Espai d’un ritual, Cuit a foc lent, La amante fea, i algunes pàgines de les altres); també algunes de les narracions (crec que sóc, ho he sigut, millor narrador de textos breus que de novel·lés llargues, que de fet mai no he fet ninguna massa llarga). Al mateix temps, quan escric, qualsevol cosa, reportatges, crítica, periodisme, tinc tendència a la ficció; en els meus articles de premsa, hi ha moltes coses que, si no “inventades”, si estan fetes una mica des de la ficció creativa. No dic exactament les coses com han sigut (per exemple en un entrevista, o en les cròniques dels concertes, menys encara en la columna d’opinió), sinó que escric de la manera com crec quedarà literàriament millor, més efectiva i bonica. És tot.
Jo, que era una mena d’escriptor autobiogràfic, ja no escric perquè… ¿ja no tinc, no tindré, biografia d’ara endavant?
Li vaig demanar a la lluna
per alguna cosa que mai no vaig conèixer.
Una rosa més dolça, uns cels més suaus.
Dies càlids d’Abril, que mai no se n’anirien.
Vaig pregar a una estrella
que em llançara un raig o dos.
Vaig formular un desig a una estrella
i li vaig demanar uno somni o dos.
Vaig cercar tot allò que és formós.
Tot es va fer realitat: Li vaig demanar a la lluna, per tu.
(Dorothy Parker per a Billie Holiday)
A la foto que guarde d’ella… és bella, jove, m’enamora. Ara mateix, ja no sóc jove, jo; el que poguera haver de bellesa en mi, com a home, només resta al meu ser, si és que n’hi ha encara, de bellesa. I ni tan sol m’enamore. Ni tan sols de la seua fotografia, tan bella, jove, desitjable de ser estimada.
Funcionant amb el WordPress