El Cau de Diògenes

Vam créixer fundant els nostres somnis en la promesa infinita de la publicitat nord-americana. I jo encara crec que pots ensenyar-te a tocar el piano per correu i que aquest fang et farà un cutis perfecte.

Zelda Fritgerald

Just you, just me (12.51 hores) 

Et voré, avui, en creuar un pont? (8.50 hores del matí)

Hey there daddy, make up your minde

Cause I’ve been waitin’ such a long time

(Gonna call one more on the telephone

I’ll give you twelve and I’ll be gone)

Now baby or never…

3. Mire el seu cos a penes cobert amb la mínimal roba… i hi veig que la nuesa va per dintre. 

2. És Diana qui llença contra Acteó els propis gossos d’aquest per haver contemplat la deessa nua a l’aigua d’un estany? O és la pròpia mirada del caçador qui es gira contra seu, en forma de gossos de cacera,per haver contemplat la deessa, la bellesa, en tota la seua nuesa? 

1.Tirésia no volia mirar, els seus ulls, però, insistien a posar-se damunt el cos virginal d’Atenea. I es detruaven a la contemplació del bany de la deessa. Ella va sospitar que, rere els arbres, la seua nuesa tenia testimonis. S’enutjà i va deixar sense llum els ulls curiosos que la guaitaven.
La nimfa Cariclo, mare de Tirésia, no es va conformar amb la dissort del seu  fill. Anà en busca d’Atenea i se’n queixà amargament a la deessa. El jove només havia mirat el que hi havia davant els seus ulls… I…
Bé, n’hi ha més, d’aquesta història (aquesta contada mitològica), però ara la qüestió que se m’acudeix és aquesta: De bo de debò, ¿mirem allò que hi ha davant els nostres ulls tot just, açò és, la nuesa de…?, ¿o és la mirada la que despulla el cos amb què es troben els ulls?
    

Per algun lloc  he deixat escrit que “el diumenge és el dia que els pares empenten el carro dels xiquets”. De fet, hauria d’haver escrit “el cotxe”. A saber en què pensava, jo, quina associació d’idees vaig tenir.

No faces als altres allò que voldries que et feren a tu. Podria ser que no tinguereu els mateixos gustos.

George B. Shaw

Em diu una amiga, que em veu així no massa content, que racionalitze l’horror de la vida de cada dia. Això és, miraré de fer així, com ella em diu.

Supose, com serà si no?, que és l’atzart, la sort que en diuen. Pense en una amiga i unes passes cap endavant me la trobe. O serà que vivim en un llogaret?

Aquesta és la història d’una dona que escrvia versos. No. La història d’un home que li escrivia versos a una dona. No, no. Bé, en realitat no era l’home qui escrvia versos, que era una dona i ell feia com si els escrivia ell mateix. O millor, la història d’un home i una dona que escrivien versos sense que l’altre ho sabera. O una dona que li escrivia versos a un home, un home que li escrivia versos a una dona. La dona, l’home, els versos. Una dona que li escriu versos a un home, un home que… Versos, o no.

M’escriu i em diu:

Estimar! Possiblement jo he nascut per a somiar l’amor, no per a sentir-lo. He estimat totes les dones un moment. Aquesta, per la seua profunda mirada; l’altra, per la seua prometedora boca; unes altres, pel seu onejant caminar, les natges plenes de promeses… 

Al final de la meua vida… Ah, per què enganyar-se? Jo sóc igual que la més gran part dels homes, que estimen, patixen i moren… sense ensenyar-se a estimar, a patir i a morir.