El Cau de Diògenes

Dia 25. Que et voré, aquest matí, al Parc? 

Dia 24. I pensaba en tu, i t’he trobat, i…

Dia 23. Em trobe amb tu, ja saps qui, tu, algunes voltes al Parc de Cervantes. I hi torne, moltes voltes, per vore si et trobe, al Parc. Una volta, i una altra, i una altra més… Per vore’t, pegant la volta pel Parc.

2. Tant d’esforç en pujar les escales, trucar a la seua porta, dir-li que l’estime, fer-li l’amor, per haver d’abaixar tot seguit les mateixes escales… 

1. Si jo encara seria l’escriptor realista que era, escriuria la història d’una dona, una veïna meua, que sempre va carregada de bosses del supermercat i…

Avui ha sigut un dia Rosanna. M’he creuat amb ella pel Parc. Com d’habitud, de bon començament no l’he reconeguda. Després hem caminat, en alguns moments ella davant de mi, esplèndida. M’agradava veure-la. I la seua veu, que tant m’agrada. Hem pres una cervesa a la Plaça de Dins. La mirava, jo, escoltava la seua veu. M’agrada, m’agrada. Així ha sigut el dia. Rosanna.

En simulacres d’espills

Xicones de rostres ficiticis

Es lleven les cansades restes

De la matinada tèrbola

El vòmit que llençaren

En eixir de la discoteca

Nits enrere, vaig jugar unes partides de futbolí. Tenia de contrincant -així m’ho vaig prendre, jo- una xicona, Tina. Ella en atac, jo a la defensa. Vaig traure, no sé com, la meua destresa futbolinesca, de quan xiquet potser; o la vaig fingir. I una agressivitat inecessària en el joc per tal de compensar no sé quina carència. Després de clavar-me un bon gol, Tina féu: “Jugues per guanyar o per fer amics?” Ja anavem dos gols, contra meu. I en definitiva em donà una bona lliçó, del joc de la vida. Que el que t’hi jugues és l’amistad. (En vaig traure una bona lliçó. I una amiga. Gràcies, Tina.)

Passió i futbolin 

1. Anit em vaig fer una abraçada i una besada amb una xicona lesbiana en un moment, em digué ella després, de passió… perquè els guanyàvem una partida de futbolin als nostres dos contrincants. Passió… amorosa… o de futbolin?

2. El ben cert és que feia molts anys que no jugava al futbolin, jo. Des de xiquet. I de fet mai no he sabut jugar al futbolin; vull dir que mai no n’he sigut bon jugador. Tanmateix, anit, en defensa, vaig jugar prou bé. Això sí, amb molta agressivitat. Més encara quan la xicona s’incorporà al joc. Jo encara no sabia que era lesbiana. Era una xicona, i això m’agradà. La tenia de contrincant, i ella va veure que jo era agressiu -després em diria que havia actuat de manera valenta, jo-. Aleshores em digué: “Tu jugues per guanyar o per fer amics?” Ací em va tocar. Vaig continuar amb el meu joc agressiu i triomfalista. I va ser quan ella volgué jugar a la meua banda, amb mi de company contra els altres dos, i va ser que vam guanyar-los la partida. I això de l’abraçada i la besada… de passió. En acomiadar-nos, li vaig dir que m’havia donat una bona lliçó, ella. No una lliçó de futbolin -jo continuava entestat a demostrar que en sabia, de jugar-, sinó… de la vida -això ho puntualitzà ella-. Bé, en certa manera era veritat. La lliçó és potser que… Crec que la meua  agressivitat inicial li va agradar. Tot just el que volia era ser amiga meua, ella. Per identificació masculina, podria ser. Ok. (10-06-06)

I avui? He eixit al carrer a veure la Belllesa. Dones, les qui m’agraden, que són les qui contenen per a mi Bellesa. (08-06-08) 

Ahir? Això va ser ahir.  (07-06-06)

Au, s’ha acabat, avui, pel dia d’avui. 

Així doncs, el dia s’acaba. ¿El món? Aquest no s’acaba mai de la vida, si més no de la vida de cada dia. 

Avui, ahir, demà. De quin dia parlem? 

Avui ha sigut un dia per esborrar-lo. Despús demà en serà un altre, de dia.

(06-06-06)

Que avui s’acabava el món, deien ahir, pel fet que és 06-06-06. Així és. Cada dia s’acaba el món. I cada dia torna a ser-hi, dia 06-06-06, 07-06-06 i així tot seguit.