El Cau de Diògenes

Pense en tu, pense 

Mentre un xicon 

Amb gorreta blanca al cap 

Empenta el carro dels gelats 

En tu pense 

I un gosset busca 

No el seu amo, no, 

Un arbre on deixar el seu pipí 

Incontenible i en tu pense 

Mentre els núvols amenacen tempesta 

I pense que no duc paraigua. 

Que l’amor és un pensament 

Que fuig rere el culet de la xicona 

Que distreta passa

Davant  la meua mirada

Afortunada, pense.

Mentre pense

Que en tu pense i pense…                                                            

2. Que l’home, en definitva, el que desitja és dormir, deia Freud. ¿I la dona…? La de la vela encesa tota la nit, dic. 

1. La dona amb qui algunes nits vaig al llit, després de l’amor -per dir-li aixì als jocs sexuals que hi fem-, dorm amb un vela encesa. A mi, m’agrada dormir amb els llums apagats, i la vela encesa… a més en fa l’efecte de trobar-me a un velatori. I a més a més pense que un home ha de morir al seu llit. I dormir al seu llit. Sense veles que el vetllen.

2. Anit vaig preferir de dormir, de refugiar-me al son, també als difícils somnis que serven el son, que de trobar-me amb una dona, la tediosa banalitat de les reiterades paraules d’amor, les carícies d’habitud, el sexe que ja coneixem. (27-maig)

1. He vist una obra de teatre sobre la vanalitat de la vida de cada dia, representada mitjançant el llenguatge verbal. És a dir, he vist una vegada més la banalitat de la vida i del llenguatge que en aquesta es fa servir. (26-maig)

1. Vaig conèixer una dona que, bé, em va seduir, d’entrada, més que res perquè es va declarar addicta als bons vins, bona degustadora dels de negre color.

“Una dionisíaca”, em vaig dir. De fet, quan una nit em va convidar a sopar a sa casa, en va traure un borgonya del 84, exquisit. Ah, però, ella no arribà ni a fer-se’n una copa sencera. Ni tampoc del Rioja que jo hi vaig dur.

N’hi ha més. M’ha convidat esta nit a sa casa… a prendre un batut de fruites. ¿Dionisíaca, ella? ¿No serà una d’aquestes dones que prenen sucs i batuts fruitals per tal de guardar… la compostura, la postura, la línia i no trencar la costura del vestit?

Ah Dionisos, ah!      

3. La dona de 55 anys em convida a sopar. I em diu: “Vull que vingues amb un tema de conversa”. El tema és aquest: L’Administració Pública i els Fons Perduts, si fa no fa.

2. Pinzellada a pinzellada, t’escric, bé que tu no em lliges. (A una pintora que…)

1. Vaig a sopar a casa d’una dona (posem-li uns 55 anys d’edat, divorciada, mare d’un fill i d’una filla, aquests d’uns vint-icinc a trenta anys d’edat). Al sopar, la filla està acompanyada pel seu promès; el fill, per la seua companya, la dona amb qui viu. Jo em propose de seduir la dona -la mare, és clar-, i és prou evident -al menys des de poc de començar el sopar a la taula…, abans i tot, des que comence a ajudar-li amb les salses a la cuina-, que ella també es troba en disposició -o en posicíó- seductora.

Ah, però… El sopar esdevé aviat un tour de force, una baralla dialèctica, entre el fill i jo mateix… per la seducció de la dona, de la mare. Ella sembla satisfeta, per aquesta lluita de, diguem-ne, dos mascles més o menys civilitzats, sí, que fan servir la paraula, l’enginy verbal i tot. Fins i tot diria que la filla també entra en la competició seductora, per tal de fer-se amb la dona-mare. Únicament resten fora de joc, del joc seductor, i del lloc de la seducció, el promès de la filla i la companya del fill.

¿He de dir com acaba la història, la nit? Bé, supose que com havia d’acabar. Les dues joves parelles -la filla i el seu promès, el fill i la seua companya- se’n van en acabar el sopar. I la dona i jo ens besem i tot això que s’acostuma a fer físicament com a conseqüència de la seducció.

4. Mentre contemplava la manera, igual que sempre, com el seu gos pixava amb prou feines amb la pota a frec del tronc de l’olivera, pensà: “La Bellesa no és només allò aparent, que també, sinó el desig de qui la gaudeix“

3. Supose que a mi ja no m’interessen les històries (les que conten al cinema, a la literatura, a la vida mateixa…) perquè jo mateix ja no en tinc, d´història. Quina idea! 

2. És familiar i fins i tot urbà, però no s’amaga per fer les seues necessitats ni per als seus tractes sexuals; els furta els aliments als altres i es pixa en les estàtues dels déus, sense cap vergonya. No pretén honors ni té ambicions. Senzilla és la vida del cínic.

1. S’ensenyaven per davant de tot dues coses: a disparar l’arc certers i a dir sempre la veritat. Això, els perses de Ciro el Gran.

2. Aquestes dones que tant diuen això de: “El meu home, el meu home”. ¿On tenen l’home? A la boca, jo que crec.  

1. Adam i la seua accessible companya, Eva.

De Milton a El Paradís Perdut.

Qüestió: ¿Són així, les dones… dels altres?

4. L’art mai no podrà fer-me més pacífic o més pur. Jo sempre he d’estar envoltat en el melodrama de la vulgaritat. William De Kooning 

(I jo també. Tomeu Grosso, pintor de tàpies)

3. La trivialitat és una de les característiques més assenyalades d’Eva; l’embadalidad admiració d’ella mateixa en la llacuna; l’afalagadora credulitat davant la serp i davant l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal; el fet d’animar Adam a participar de la seua embriaguessa i mostrar-se-li molt més atractiva rere la temptació… Aquests comentaris sobre l’Eva del Paradís Perdut de Milton… em fan voler molt més aquesta dona, Eva.

2. Aquesta és la història d’una dona que… La resta, tant se val. 

1. Desire. In the other side, Death.

Voici venir le soir doux au vieillard lubrique.

Mon chat Mürr, accroupi comme un sphinx héraldique

Contemple inquiet de sa prunell fantastique

Monter à l’horizon la lune chlorotique.

C’est l’heure où l’enfant prie, où Pris-Lupanar

Jette sur le pavé de chaque boulevard

Les files aux seins froids quis sous le gaz blafard

Vaguent flairant de l’oeil un mâle du hasard.

Moi, près de mon chat Mürr, je rêve à ma fenêtre.

Je songe aux enfants qui partout viennet du naître,

Je songe à tous les morts enterrés d’aujourd’hui.

Et je me figure être au fond du cimetière

Et me mets à la place en entrant dans leur bière

De ceux qui vont passer là leur première nuit

5. La rutina mata. Mata-la. D’un graffiti a un mur del carrer.

4. És l’hora que el nen prega, que París-Lupanar

    Llança damunt les voravies de tots els bulevars

    Les xicones de sines fredes que sota el gas     

    descolorit

    Vagaregen ensumant amb la mirada un mascle

    a la sort.

    D’un poema de Jules Laforgue

3. Se rappelant leurs pauvres épouses, cahuves, morbides et pleins d’horreur, les maris se pressent. Mallarmé. 

2. Bé és veritat això que diu vostè -jo que li vaig dir. Plató, El Banquet 

1.  És clar, no era encara temps de figues.  Marc. 11.1-4.