El Cau de Diògenes

Fugida fingida 

Donació negada 

negada en noes 

On és si no és 

La paraula que fuig 

El sí delerat 

“Què dius, però? 

Però si ja al teu costat 

Em trobava” 

En algun moment i per algun lloc, Heine deixà escrit, si no recorde malament, que tota creença –religiosa, bé que religió i creença són sinònims, una redundància, dic jo-, si, creença religiosa era incomparable a la carn exuberant dels quadres de Tiziano, a les natges de la seua Venus…
És clar, no hi ha comparança, no hi ha color.
 

25.març.2006.

A una Casa de Plaer, en acabar, li dic a la dona: Ets adorable, tu. Em nugue les sabates, m’assegure, de pensament, amb quatre gestos de la mà, si m’he fet les ablucions, si duc el mòbil, la bitlletera… I me’n vaig amb el vestigi fútil d’una fatiga. La fatiga de la paraula. Adorable.   

En certa ocasió, i tan certa, era jo dinant amb una dona a un restaurant de València ciutat; un dinar, per dir-li així, prou afrodisíac, per dir-li així, i no només pels aliments que preníem, també per la beguda, vi blanc grec. A causa de la pressió de la pròstata, que comença a ser més famosa la meua pròstata que jo mateix, havia d’anar, dic de mi, de quan en  quan als serveis del restaurant. I li ho deia, a la dona, cada vegada, que anava al servei a causa de la fotuda pròstata, redundant com sóc. També hi anava, la dona aquesta, al servei tot just, a pixar, així deia. I em digué: No cal que digues que vas pressionat per la pròstata. Tot just digues que vas a pixar. Queda més bonic, més sexy, més femení.

Em varen impressionar, les paraules de la dona. Això de més sexe y més femení… Bé, fa uns poc dies, era jo a un grup de dones, artistes, pintores, i durant les dues o tres hores que varem romandre a una teteria fent una mena de tertúlia, doncs… vaig alçar-me per anar a pixar… un munt de vegades. Jo no deia res, d’on anava, bé que sí que feia l’estupidesa de guaitar el telèfon mòbil, com si era que tenia una telefonada o havia de fer-la. I en un determinat moment, una de les dos, la més jove, començant a alçar-se. Féu: Vaig a pixar. Així digué; no dic que m’ho digué a mi, ni al grup que hi érem. Tot just ho digué. Em va remetre a la dona que al restaurant amb mi em va dir que…

10. març. 2006. Vaig a una Galeria d’Art. Hi veig unes pintures d’un negre intens que no li cau gens bé a la meua sensibilitat estètica de hui. Dirigisc la mirada cap una de les parets de l’entrada, sense quadres, aquesta. L’hostessa de la sala es troba al meu punt de vista, de fuga. Duu un vestit color carabassa clar, cenyint al seu esvelt cos, una mica per damunt dels genolls, que gairebé es fon amb la tonalitat semblant de la paret. El seus cabells rossos clarets, la pell dels braços, cames i rostre més aviat pàl·lids… Quina preciositat, estètica.

3.març.2006. A un espectacle d´humor, ben avorrit, que no em fa gens ni mica de gràcia, em causa plaer la divertida rialleta, una mena de critet gutural, d’una espectadora a qui ni tan sols puc distingir entre el públic. Excitant i tot.

23.febrer.2006. A una botiga de roba femenina, hi veig un maniquí sense roba. Fascinant, aquesta nuesa. Més que res pel fet que al maniquí, la figura d’una dona nua amb totes les formes femenines, li manquen els braços i el cap. Fascinant, sí, he dit.
21.febrer.2006. He anat a un espectacle de dansa flamenca. El ballarí era mediocre, ben mediocre, una nul·litat. En acabar, al hall del teatre, s’hi ha ajuntat molt de públic, diguem-ne que ètnic bona part d’ell, de formosor ben particular. De manera especial, una espectadora ben bruna de pell, cabells negres llargs i lluents; vaquers blaus clars molt ajustats a les cuixes, al davant i al seu darrera; un top del tot blanc, igualment ben cenyit, que li deixava al descobert el ventre nu… Espectacular!

13.febrer.2006. He estat en una exposició d’Ar figuratiu, no res d’especial. Hi havia, entre la nombrosa gent que hi ha assistit, una dona amb una pitrera preciosa, de bon format, mig nua per dalt, sines arrodonides, pell rosada amb alguns reflexos més lluents segons com li pegava la llum. Esplèndida, aquesta.