2. Tinc la sensació que el director dirigeix la seua mirada entre les meues cames. Clara Cuixà. Chellista.
2. A l’ària Teneste La Promesa, de La Traviata aquesta, em surt d’allò més bo de bo el sostingut. Sempre que no duga sostenidors, és clar. Montserrà Carreres. Soprano.
La mirada ida
Perdida en el ser
No ser el azul
Cielo
Que vi en los ojos
Ahora negados
Anegados de tu…
De ti, tú y él
El
Deseo,
ay Deseo
Veig vindre, costera avall, una xicona d’allò més bonica, així em sembla; duu una minifaldilla blanca, que des de la cintura fa forma de campana, campaneta, lleugera, com si estiguera a punt d’estendre’s igual que les ales d’una colometa,d’una pallona, les fulles d’una rosa blanca. Un mena de top, al coset, ben cenyit jo diria que va; les cames, bé, wow!, potser enfundades en unes mitges trasparents, calçada amb botes igualment blanques. El seus cabells, no gaire llargs, sí solts, rossos clarets; ben bonica de rostre, comence a vore a mesura que avança vers mi, jo cap a ella, és. Em deture, per tal d’allargar el moment que passarà pel meu costat… i tot seguit la perdré de vista. En arribar-hi, jo que li dic: ¿Ets de veres?, ¿ets real?, ¿existeixes, tu? I, amb un ben bonic somriure als llavis, als ulls, a tot el seu rostre, potser a tot el seu cos, potser, ella fa: Sííí..”
-Shisss, digué no ella silenciant els seus llavis amb l’exclamació erecta.
… potser mirava tota la gent en passar, per Polo i Peirolon, whisky en mà, saborejant bé la vida…
Sí. I veia la meua Dianeta passar?
La vida, la meua vida, hauria tingut un gust més deliciós… si t’haguera conegut, si el whisky a la mà me’l prenia amb tu.
Funcionant amb el WordPress