El Cau de Diògenes

Constatació: Les xiques/les dones pijes  tenen la boca gran (i com bellugen els llavis!!!). Pregunte: ¿Tenen la boca gran perquè són pijes?, ¿o són pijes perquè tenen la boca gran?

Nous sommes affectueux de tout ce qui a la forme,

comme Rodin et Camille Claudell.

Nos figures libres et simples

ils sont comme bougie avec une flamme faible

qu’elle peut mourir à tout moment

Le verticalité de nos corps

l’énergie enchaînée qui produit de son union

Au même niveau une lampe existe

qu’elle ne laisse pas notre lumière n’est jamais éteint,

ni sous le ciel de Madrid, de Valence ni d’aucun endroit

Il m’indiquent que comment vivre, à vous je prendrai fort de la main.

Sí, aquest és el preciós poema que ella, Diana, m’ha escrit.

M’escriu una amiga, de fet una col.lega de la Psicoanàlisi, després d’un any i com a resposta a una felicitació meua (via e-mail) nadalenca. A les seues línies, em diu: Saps que et responc perquè t’aprecie i perquè tot el que hi ha d’humà en tu sempre m’ha commogut… Això em diu, això del que hi ha d’humà en mi que la commou. Em fa recordar allò que deia ¿Galileu, Orson Wells?, que tot el que és humà no m’és alié. O Nietzeche: Humà, massa humà i tot. No sé ben bé a què es referiex la meua amiga, ara més amiga que col.lega psicoanalista, amb això que tot el que hi ha d’humà en mi…

Ens hem creuat en diferents camins, i pot ser tota una vida ens estàva esperant paral.lelament, habituals, permanents, contemplació.

M´encanta sentir els teus llavis de paraules, com em beses amb els versos, i com em desitjes amb estrofes, fas extasiar el meu cos amb la delicadessa dels somnis desperts de les coses que començen. Un botó s´ha trencat al pantaló…

Em pregunte si és a mi, de mi, per a mi, que Diana ha escrit aquestes línies.

He retrobat la dona que… des de fa uns anys, tant se val quants, estime; la vaig conéixer…, sí, a la Xarxa, mitjançant el messenger, en aquest món virtual… tan dubtós, tan mentider. Tanmateix, ella i jo mai no ens hem mentit, n’estic segur. I també sé que ella i jo ens estimem, ens estimarem… malgrat la distància, la impossibilitat…
Sí, Lola, te quiero…

Veo, leo, que entre usted y Diana (¿existe… como ficción esta deseada mujer?) circula el deseo en la escritura. El Deseo del Otro (Lacan).
Sara Herrera.

Doctora Herrera. He llegit el seu comentari. I… vull dir que la tal Diana… existeis… ¿como a ficció? I quina dona no ho és?
Diu vostè, ¿psicoanalista lacaniana?, del Desig de l’Altre d’acord amb Lacan.
Li pregunte, no sé si en anàlisi: ¿No és la’amor -d’acord amb Lacan- un malentès? Potser el meu amor per la tal Diana ha sigut això?, un malentès?

De les dones pijes, i ja no ho dic en cap sentit pejoratiu, tot el contrari, encantadores com són, com no ho són unes altres falsament modernes i transgressores, d’aquestes, les meues estimades pijes, m’adone que belluguen els llavis, quan parlen, la boca tota, de manera ben especial, duent els llavis, habitualment molsossos, ací i enllà; cada paraula que pronuncien té un complex i diverrs sentit semàntic en el moviment bucal. Tampoc no sé que pensar-ne. Tant se val, carnaval. Tot just m’agrada, així és.

Dic de les tres dones d’això que dic del Club de les Separades. Quan parle amb una d’elles, sense hi ser les altres dues, si li dic d’alguna de les altres (que he parlat amb ella, que és una bona conversadora, que és una dona bonica…), la dona a qui lo ho dic ho defuig, diguem-ne que no vol senitr parlar de les altres. Són tres amigues íntimes, això en diuen, i amb mi, quan xerrem, deixen fora de la xerrada les que hi no són, a penes en diuen res, no escolten el que jo dic de les altres.
No sé què dir-ne, sobre açò. Tot just ho constate.

He conegut tres dones, tres. Dic d’elles que són pijes, bé, per la seua manera, social, de comportar-se en públic, bé que de fet són tres dones d’allò més agradables en el tracte personal –dic del tracte a mi-, bones conversadores, afectuoses i tot. Són tres dones de mitjana edat (?); en la trentena d’edat, això és. Les tres divorciades; millor explicat, una és divorciada de fa molts anys, una altra és separa no sé des de quan, i l’altra, como hi diré?, mare soltera. He xerrat amb les tres –són amigues entre elles-, i també amb cada una d’elles a soles –a soles jo amb cadascuna-. Hem xerrat de l’amor, de la psicoanàlisi, de la vida de cada dia. Bones xerrades en què ens escoltem mútuament, ens expliquem moments bonics de la nostra vida amorosa, i també vivències de molt dures. Em diu una d’elles que de fet són un bon grup, totes més o menys en el mateix estat civil, pel que fa al matrimoni. Que en són nou amigues, nou, em digué. Fent broma, jo mateix els vaig dir El Club de les Separades. Em pregunte, ara mateix, si algun dia em trobaré amb totes elles… xerrant de la vida de cada dia, de la psicoanàlisi, de l’amor…

La carn exuberant dels quadres de Tiziano, les natges de la seua Venus… (això, millor que la religió). Heine.