El Cau de Diògenes

4. De passada, escolte una xicona (pijilla, diguem-ne) que li diu a una altra: Y tiene mucha potencia. A qui, o a què, es refereix? Potser a un aparell electrònic, de comunicació, a un cotxe, no ho sé.

3. A la presentació d’un llibre, hi ha la dona del novel.lista. És una dona embarassada. L’autor diu d’ella que també va col.laborar a la creació -gestació?, sí- de l’obra (li buscava informació a la Xarxa, a l’home). Se m’acudeix pensar, tot contemplant la rodonesa del seu ventre cenyida per la roba, que mentre l’home produïa la novel.la, una ficció, ella, la dona, el seu cos, anava fent una criatura humana real. N’hi ha més. Pense que en alguna de les nits de creació de l’escriptor, en anar-se’n al llit amb la dona, realitzarien l’acte sexual que la va prenyar. Deliciós. Deliciosa, ella, la dona del novel.ista embarassada.

2.
Veig una dona, que jo conec, quarantina, bonica físicament, en un acte públic en el qual ella intervé. La veig rere el micròfon poc abans d’inciar el seu parlament. Li trasmitisc un pensament: Em trobe major i no gens bonica, hui. I imagine que ho pensa, ella.

1.
Poema
Les mini-faldilles anuncien l’arribada de l’hivern.
Les nímfules urbanes lluiten contra la inclemència de l’oratge.
Elles són clements.

Les dones, l’amor i…
Temptativa, o més aviat assaig, d’aproximació a Shopenhauer per mi / per tu, mateix

6. Un xicon, un mig-pijillo, em presenta…, no la seua dona, no, la seua companya, diu ell. Bé, m’agrada la dona aquesta, mig-pijilla també. De fet, em la presenta, em diu que a ella li diuen Sari, jo la mire als ulls, ella aguanta la mirada… I diu, ella -som al carrer- que ha d’anar al cantó a llançar la brossa; se’n va un moment, la seguisc amb la mirada… davant la mirada del xicon, i li pregunte a aquest: És la teua dona? Ell, no sé si insegur, em diu que és la seua companya. I jo que li dic: Bonica xica. En aquest moment, el xicon abaixa la mirada, s’empassa el que he dit de la dona, jo. ¿I ella?, ¿sabrà… per boca d’ell, que he dit, jo, que és una bonica xica”

5. La mirada aquesta de les dones, d’algunes dones, que caminen tot esguardant… al seu davant, a l’infinit, al no-res, sense bellugar els ulls, una mica erta, la mirada aquesta…, ve de temps antics, de molts segles enrere, i es tractava d’una impossició dels homes, per maternir-les en abosoluta summissió. Bé que aleshores la mirada es dirigia cao avall, el cap cop. Ara, és aquesta mirada, igual? Bé, ja dic que veig que miren… al seu davant, a l’infinit, no sé si al no res. I van ertes. Ja no és tot just igual, afortunadament.

4. Em trobe a una Galeria d’Art una dona que conec de vista. La salude i, tot afirmant-ho, li dic que ella té una botiga de roba prop d’on jo visc. Em diu: Sí; tu em miraves i no sabies de què em coneixies, eh? Doncs… No, jo que li dic, sí que sé de què et conec, de veure’t cada dia (de mirar-te i remirar-te, jo que pense). De vista, així és.

3. Estic a les caigudes, sí. Fa alguns dies, baixava per un carrer prou empinat una xicona, mol jove, bonica,vestida de trinqui tota ella; jo pujava per la mateixa voravia; en arriba a la meua altura, la xicona va relliscar i quasi cau… Jo la vaig agafar a temps que no caiguera.
Dissabte passat, a les escalinates d’una església, una dona de mijana edat va perdre peu en un gran esglaó i quasi cau… però la vaig agafar a temps perquè no caiguera.
És axí, estic a les caigudes, a les done que cauen o més aviant són a punt de caure. Les dones que són en aquest punt entre l’equlibri i el trasbals d’anar a terra. La caiguda, sí, la dona a frec de caure. Són les done que m’agraden, i estic per elles, a les caigudes.

2. Li pregunte a una xicona que fa d’hostessa a una sala pública d’art si es troba bé treballant-hi. Amb veu de xiulet, fa: Tí, tanquilitia yben (en llengua pija, que sginifica: Sí, tranquil.leta i bé).
Doncs bé, ella mateixa, tranquil.leta i d’allò més bé.

1. A un ambulatori, escolte una xicona que li diu a una dona (aquesta, embarassada) que li pregunta com va: Amb el cos ple de coses; per ací, per allà…
Així, la dona aquesta, jove, la xicona, va… amb el cos, i sí, ple de coses per ací i per allà.

Lou va acudir, prou desesperada, a un predicador, convençuda que Déu no existia i turmentada per un gran dubte: ¿era possible viure sense la Fe? Amb el Predicador va trobar la resposta. Una relació, ¿mística?, amb ell, que es va trencar quan l’home la demanà en matrimoni. De la mateixa manera, Lou trenca amb Nietzche en el moment que el filòsof del dubte, ¿dubtós ell mateix?, li demanà que es casara amb ell. Tot seguit de trencar amb Friederich Nietzche, es casà amb un home que era un erudit, un lingüista –que en sap, de llengua-, i que li dein Friederich Carl Andreas (guaita, el mateix nom propi que Nietzche). Ell havia mostrat a Lou el seu impetuós amor, desig, per ella. Tanmateix, en quaranta-tres anys de matrimoni, aquest no es va consumar sexualment. (Em pregunte què feia ell… amb el sexe, la sexualitat, els seu penis, digues-li com vulgues. ¿Sexe virtual?) Durant aquests anys, Lou, d’altra banda tingué diversos amants, on the road, en els viatges que va fer arreu d’Europa. Un d’elles, Rainer Maria Rilke (Maria, sí; i Rainer, plujós), prou més jove que ella, una mena de fillol, delicat (crec que va morir per l’espina d’una rosa, això en diuen), tan poètic. I el trencament amb Rilke, de fet tot el recorregut (by de road) de Lou, la condueix a Freud.
I una nota més: el pare de Lou Andreas Salome era militar d’alta graduació.

2. Un escriptor, autor adaptat al teatre en diverses ocasions i amb èxit de públic i de crítica en algunes, davant el muntatge -que ell mateix qualifica d’horrible- que una companyia teatral ha fet d’un text seu, es troba, això em diu via e-mai, a casa tot passant en bòxers la depressió.
Trobe que le dues maneres d’explicar com es troba, com és, com va, són del tot importants. D’una banda, a casa i en bòxers, per passar la depressió. D’una altra, enfonsat en la depressió, a casa i en bòxers. Mirant-ho com ho mirem, tan significatiu és, per conèixer la realitat personal de l’autor, el fet que diga que es troba aqueixat de depressió, com que és a casa passant-la. I en bòxer, això sobre tot.

1. (l’amor), sota la mamella esquerra té el seu aposentament. ¿Bernat i Baldoví?

(el amor), bajo la teta izquierda tiene su aposentamiento. Fernando de Rojas.