El Cau de Diògenes

5. Si ja està escrita una obra com ara La Celestina, em pregunte per què continuen escrivint-se obres de teatre.
Per posar en escena els signes del nostre temps, és clar. Si és que hi ha qui siga capaç de fer una cosa així amb una qualitat literària semblant a la de Fernando de Rojas. Perquè els signes de la passió i els sentiments humans, això ja està escrit. Ja dic, La Celestina.

4. Li vaig dir a la dona a qui vaig demanar en matrimoni: Jo no tinc núvia, cap amiga, ni esposa, ni amant… I ella féu: No pot tenir una amant… si no té vostè esposa.

3. Es ficà al llit amb el desassossec que le produia la idea que es despertaria sent un altra persona de diferent. En despertar, però, es posà els mateixos pantalons del dia anterior, una camisa igual o semblant; s’afaità acuradament, como cada dia, es posa l’única jaqueta d’entretemps que tenia… I va eixir al carrer, on hi havia la casa on vivia, sense adonar-se que era tota una altra persona. Ni tan sols el seu nom propi era el mateixa. Ara ja no li deien Odisseu.

2. Entre a una farmàcia i li dóne a la farmacèutica la recepta de Prozac. Li dic: La meua ració mensual de felicitat. Ella, una xicona molt bonica, rossa de cabells, una mica pijilla potser, em fa un somriure… Coqueta? Feliç? Potser es pensa, la formosa farmacèutica, generosa de somriures, que ella mateixa és la Felicitat.

1. Des de fa algunes setmanes, somie situacions relacionades amb els residus quotidians; recorde els somnis en despertar-me d’ells; diguem-ne que en els somnis ficcione situacions conflictives, que m’han succeït o poden succeir-me en la realitat. Quan desperte del somni pense: per sort era un somni, i alhora tinc la sensació de descans per haver plantejat una situació de conflicte, d’haver-la realitzat en el somni… i despertar impune (???), doctora.

5. Una xicona va un Centre Mèdic a donar sang. El metge, o el que siga, li pregunta si té parella estable. No, ella que li diu. I aleshores l’element aquest li pregunta si ha tingut relacions sexuals amb homes diferents durant el que va d’any. Ella: Sí, amb tres homes. I la pregunta del tipus aquest és: Que et dediques a això? (Es sobrentén que es refereix a la prostitució, crec). Ella li diu que tot just el que vol és donar sang. I el fill-de-puta aquest li diu que això que fa ella és perquè té el dimoni dins, i amb la seua sang no es poden fer transfusions.
¿Què n’opineu, d’aquesta història real com la puta vida mateixa?

4. ¿El cor es guanya… per l’estómac? Pense que és l’estómac que es guanya pel cor. Mireu, si no, las panxetes nues de les joves a l’estiu, i a l’hivern quan es lleven l‘overcoat.

3. Lord Byron arribà a dir, enginyós com era, que des del mos d’Eva a la poma, la més gran felicitat dels homes depenia del menjar. Bé, ¿s’adonava Byron que la mossegada d’Eva era un fet eròtic, que era la incitació al seu company -¿com li deien?, ah, sí, Adam- per tal que ell li pegara el mos amorós? Aquesta és la vertadera felictat, el mos carnal… representat per la mossegada a la fruita, dic jo.

2. A una comentarista de llibres, tot referint-se a Les fleurs du mal, li llig que diu: La passió. la sensualitat desenfrenada que totes les fèmines duem dintre…
Ah, sí? ¿Això duen, totes, les dones dintre?, ¿passió desenfrenada? No ho sabía, doncs.

1. Diu un: És fàcil imaginar-se aquest escriptor, filòsof, poeta. És fàcil imaginar-se aquest distingit literat, del tot al marge de la política i de les turbulències de l’època, un intel.lectual “grec” que conviu amb alguns refinats intel.lectuals i gaudeix de la bona xerrada, dels llibres, els paisatges, i els amors fàcils i els versos epigramàtics.
I no, no es refereix a mi, ja m’agradaria!!! Que és d’Epicuri de qui parla.

1. Si demà seria un altre dia, un altre pollastre ens cantaria.

2. L’home, al cap i a la fi, el que vol és descansar, féu Freud. I la dona?, pregunte jo.

3. Sóc assegut a una terrassa amb una dona. Mire cap a dalt per tal de verue si veig alguna cosa de bonica, La lluna, quasi en pleniluni. Li l’assenya a la dona. Mira, li dic. I ella, mirant-me el dit, fa: Per que?

4. Cada vesprada a las cinc en punt, des de la lemau finestra veig la xicona de la boitga quan va a obrir la port. S’ajup per tal d’aixecar el reixat i en aquest moment mostra la part superior del tanga, no sempre del mateix colo. És un instant, cada vesprada, a les cinc en punt. Flaubertià

5. El mateix Flaubert, no n’hi ha un altre, deia que l’autor, l’escriptor, ha de passar desapercebut per la vida. Per la meua banda, i pel que fa a això, m’he deixat crèixer la barba i la panxa.

6. A Zeus pose per testimoni que mai més tornaré a empassar-me una hamburguessa a un MacDonal’s.

Quan la vida humana jeia a vista de tothom de manera maldestra postrada al terra, aclaparada sota el pes de la religió, el cap de la qual apareixia per les regions celestes amenaçat amb una terrible ganyota caure damunt els mortal, un grec gosà ser el primer d’aixecar amb ella els seus peribles ulls i revelar-s’hi en contra. No el detingueren ni els mites dels déus, ni els raigs, ni el cel amb el seu amenaçant bram, sinó que encara més excitaren l’ardentor del seus ànim i la seua ànsia per arribar a ser el primer a forçar els forts panys que tanquen les portes de la Naturalesa. El seu vigorós esperit va triomfar i avançà més en lluny, més enllà de les flamejants muralles del món, i va recórrer tot l’infinit amb la seua ment i el seu ànim. D’allà ens aporta, botí de la seua victòria, el coneixement d’allò que pot nàixer i allò que no ho por fer, les lleis, en conclusió, que a cada cosa delimiten la seua puixança, i els seus punts clavats ben al fons. Amb el que la religió, al seu torn sotmesa, jau als nostres peus; ens enalteix al cel la victòria. De Rerum Natura, I, 62-79.
Aquestes línes van ser escrites, és evident, per Lucreci. Però la qúestió, l’endevinalla, és: a quin filòsof grec es refereix?, eh?

Quin camí més estrany vaig haver de fer per trobar el meu cor…No és aquest un pensament meu, que és de Dostoievski, de la seua novel.la Crim i càstig, i que tanmateix faig meu… per dir-li-ho a una dona

A una amiga, ¿enemiga?, que, en una nota que m’envia, fa servir de manera malèvola, i errada, una presumpta citació de Faulkner per tal de tractar de fer-me mal (espiritualment, és clar).
La citació que fa diu: Un escriptor és intrínsecament incapaç de dir la veritat, per això hom diu que és una ficció allò que escriu.
I la meua desposta és:
S’equivoca Faulkner quan diu això que tu dius que deia; a saber si ho digué en realitat, o en quin context literari. Perquè no hi ha més veritat que allò que diem, allò que escrivim, que d’alguna manera sempre és una ficció, dic jo. I la teua nota és reveladora en aquest sentit, açò és, diu la veritat del teu ésser: el rancor, l’odi potser (a saber a qui, l’odi en tot cas és teu), el teu propi sofriment esdevingut malevolència.