El Cau de Diògenes

A la consulta del psicòleg, a la sala d’espera, hi ha una dona i la seua filla; mire la xicona, ella, però, no recull la meua mirada. Quan la dona gran, que supose és la mare, entra al despatx del psicòleg, la filla em mira, ara sí, amb una mirada no sé sí ambigua o de tendresa. Li dic si és sa mare la pacient. Em diu que sí, i que sa mare pateix molt. Li faig un somriure, amb la mirada, no gens ambigu, del tot tendre. Em dic que ho requereix el seu patiment, vull dir aquesta mirada meua de tendresa.
De fet, veig que hi van moltes dones, al psicòleg. ¿És que pateixen més que els homes? ¿O que elles no volen amagar el patiment, volen explicar-lo i tot? A la Tragèdia grega, a la Mitologia, i als poemes d’Homer –Odissea, Ilíada-, l’home és un guerrer, que es baralla per l’honor, per la glòria, pel botí que aconsegueix. Si parlen, ek seus discurs, o fabulació, és sobre les baralles en què participen, les conquestes que han fet, els altres homes que han mort per la seua espasa, els botíns aconseguits, entre aquests, les dones.
Les dones s’enamoren. I pateixen. Fedra, Ariadna, Escil•la, Penèlòpe, Briseida , Citemnestra,Medea, Antígona també a la seua manera. I ho expliquen. Parlen dels homes, de les altres doned amb qui han sigut traïdes, parlen d’amor. Tràgiques, mitològiques, esclaves de l’amor. Alliberant-se pel llenguatge.

Li diu l’home a la seua dona: Què és el que desitges?
I la dona fa: I com puc saber-ho?
Ella és Emma Bovary, ell és Charles, el seu home.

* * *

Dic jo que no és ben bé el mateix el fragment de la cançó aquesta de La Taràntula, d’una sarsuela, ara no em recorde quina, i que diu això de: ¡Ay! (Maldita la araña que a mí me picó) , cantat per Teresa Beganza que per Victoria de Los Ángeles. Aquesta darrera, ho fa, això de l’¡Ay!, de manera neutra, sense més intensitat ni sentit, a tot estirar crida una mica més. La Berganza, no dic que s’ho crega, que ho senta de veres (la picada de la taràntula, a saber a on…), sí, però, ho representa. ¡Ay! , sí, beneïda l’aranya que la picà, picà.

Esclatà la tempesta, en una vesprada de dissabte, avui mateix, que hi havia unes danses de diferents grups de les comarques de l’Alcoià i del Comtat. Era ja quasi l’hora del seu inici, de la desfilada que havien de fer, i que jo mateix pensava anar-hi. Plovia, però. I molt. Vaig contemplar l’espectacle de la Naturalesa. Esplèndid, no sols per l’aigua que queia a bots i barrals, sinó més que res pel cel, les diverses tonalitats que anaven del blanc de cotó-en-pèl -els núvols, és clar- a els grisos i el negre gairebé; diferents nivells d’intensitat; uns núvols que passaven per davant d’uns altres, amb els més foscos destacant per davant dels més blancs, en una, diguem-ne, perfecta combinació de formes i colors, como si d’un pintura es tractara. Però no, no res d’això, era la Naturalesa mateixa, l’oratge, el seu moviment, els passos que feia el vent, que feien els núvols, i la pluja, per sobre la ciutat d’Alcoi. Espectacle de veres formós, que molts pintors que s’entesten a reproduir de manera mimètica els paisatges naturals no ho poden aconseguir, és clar que no. La naturalesa és així. Té les seues normes, la seua mecànica, el seu ordre potser, que als humans encara ens crea sensació de desordre. Formosa Naturalesa, i alhora cruel per a nosaltres. La pluja pot fer malbé actes festiu, com ara el de les danses previstes per avui a Alcoi, i pot, el vent, fer negar una ciutat, New Orleans, i també hi ha els tsunamis, els terratrèmols… Sí, és la… ¿maldat?, l’obra de la Naturalesa, destructora per a la Humanitat en algunes ocasions. Sí. ¿I que és el que fem els humans amb la Naturalesa? Talar arbres de manera indiscriminada, urbanitzacions destructores del medi ambient a les costes, incendis provocats amb traïdores intencions, camps de golf… A causa de la pluja, l’exhibició de danses s’hagué de fer a cobert, en un espai tancat, ki no és el mateix. Ho lamente pels dansaires, per la gent que voldria veure’ls al carrer, per mi mateix que m’il•lusionava l’espectacle. Ha plogut força, però. I la Naturalesa té la seua pròpia bellesa.

Tinc una història, L.

Athos descobreix amagada la que fou la seua esposa, ara Lady Charlotte de Winter; descobreix que la dona és una traïdora a la Pàtria –França-, al traïdor Richelieu mateix, al seu amic D’Artagnan –un per a tots, tots per a un-; traïdora com ho fou, la dona, a ell mateix, a l’home, a l’espòs, Athos, com a esposa. I quan la troba, s’apropa a ella, s’apropa més, i encara més; molt prop. L’abraça i la besa. A frec que la dona el mate, arriba a estar l’home, amb la seua pròpia espasa de mosqueter. La seua besada a la dona traïdora, ¿és una besada passional?, ¿d’amor?, ¿com a venjança… per la traïció rebuda –el seguit de traïcions-? ¿Per desig? Sí, el desig fa besar Athos aquesta dona, que fou la seua dona, que el traí, a ell, l’home, l’espòs, i que en la figura d’uns altres –la Pàtria, Richelieu, D’Artagnan-, continua traint-lo. I això és per desig. Perquè el desig roman i alhora és làbil, incert, inconstant, fugisser… I retorna, sempre retorna, com a desig reprimit o no satisfet. Mai ho és, de satisfet, el desig, per ser desig. Per això retorna, per això és.
I aquest desig, aquest amor, continuarà fins… la mort. La de la dona, Charlotte, duta a executar per ell mateix, per Athos, per… traïdora: a la Pàtria, a França, al traïdor Richelieu, al Rei, a D’Artagnan… A totes aquestes figures –la més gran part d’elles, masculines, si pensem que la pàtria és femenina, que a saber…-. que representen l’ésser traït, Athos, I pocs instants abans d’aquesta execució –li tallaran el cap; el seu bell cap de formosos cabells, de rostre formosíssim-, Athos encara li confessarà una vegada més el seu amor. T’estime, li diu. Més encara: T’estime com estime la guerra, com estime les borratxeres; com estimem els homes tot allò que ens és nefast.
I bé que en el•lipsi, veurem l’horror, l’angoixa, de l’home, d’Athos, quan veu que la seua dona estimada, el seu desig, es decapitada, decapitat.
Igual que en l’amor, igual que en la guerra, el desig…, decapitat.

Per què no em contes històries boniques?, m’escriu L.

Doncs sí, tinc una història que de fet vaig pensar un dia que passejava per un parc… i, no sé per què, no hi ha cap relació amb tu, vaig pensar en tu, en contar-te-la. És aquesta:

La xica estesa al Parc.

Veig dues joves, dues xicones, al Parc. Una d’elles és dempeus, l’altra és asseguda a un banc de pedra. Els faig una foto amb la càmera digital del mòbil, més que res per la que es troba dempeus. Bé, pel conjunt: el Parc tot verd, el banc de pedra, les dues xicones… De sobte, la que és asseguda -vestida amb un texans blaus cenyits i un top negre- es deixa caure al banc, s’hi estén tota ella -direm voluptuosament?, diguem-ne que de manera plàstica-; doblega els genolls i es manté, si més no uns instants, el temps de fer-li la instantània fotgràfica, en aquesta posició… Pense en Monet. Pronuncie el nom del pintor impressionista, mentalment. No recorde, tanmateix, cap quadre del francès Claude Monet en què hi haja una noia estesa a la gespa o a l’herba; potser Renoir sí, sí. Monet, tanmateix, es qui em ve al cap. I em dic que l’escena és una pintura, no una fotografia. La fotografia que jo li he fet a la xicona
estesa al Parc.

Bé, de fet la història era una altra, una d’un pressumpte assassinat a un parc. Aquesta d’ara, però, potser que m’agrada més per contar-te-la, L. Tant una com l’altra, havia pensat que podien anar bé per filmar-les. Fer-ne un guió i… Ara com ara m’atreu molt la imatge. Tu em digueres alguna cosa d’això, vull dir, de la presència de la imatge ara mateix-, bé que per a mi sempre associada a la paraula.
En això estic.

Salutacions ben afectuoses.
Seguí

Després d’un temps i de situacions prou conflictives que vam viure, m’he retrobat amb el meu germà, el gran, que té uns deu anys més que jo. En algun temps de la meua infantesa, ell em féu de figura paterna, i m’impartí alguna ensenyança, supose, crec que sí, faltaria més. I me’n recorde, sí, dun fet ben trivial, escatològic i tot. En una ocasió, més d’una, i m’ho tornà a dir ara fa un any, em digué que la tapa del vàter era per a tapar, així doncs havia de abaixar-la, això és. Per allò del mal costum que tenim els homes –¿també les dones?, no ho sé ben bé, no me’n recorde- de deixar la tapa del vàter alçada. (A la pel•lícula The big Lebowsky fan un acudit sobre això, ara que me’n recorde; sí, quan The Dude, -mal traduït, a la versió espanyola, com el Nota; crec que aniria millor el Fulano-, bé, doncs per tal d’explicar que ell no està casat, diu que la tapa del vàter no es troba abaixada).
I una altra ensenyança, també relacionada amb el vàter i el fet de ser curós, és aquesta: quan de xiquet, a ma casa el vàter no tenia cisterna –el water closed anglosaxó- i havíem de llençar l’aigua amb un poal. El fet és que jo llançava l’aigua a la tassa sense alçar-li el seient de fusta, i amb això es mullava aquest. El meu germà va intervenir-hi, como a figura paterna, com a ensenyant. L’aigua s’hi llança amb el seient alçat, féu. No diré que ho faig sempre així, ara; bé, és clar que ara hi ha cisterna, als vàters. Dic això de abaixar la tapa. Tant si ho faig como si no, me’n recorde de mon germà. Fins i tot… No sé si contar-ho. Sí. Una vegada, ara fa un any, que vaig escriure una mena de nota suïcida de comiat, el comiat del suïcida que jo pretenia o imaginava ser, vaig escriure -¿irònic?, ¿sarcàstic, ¿afectuós?: Julio, abaixa tu la tapa del vàter.

Casualment, ah la sort!, tot seguit d’escriure sobre el bany de les dones i allò que m’esdevíngué amb la nimfa Estefania, connecte el televisor i veig un tros d’una pel.lícula en què apareix Esther Williams, sí, la abanyista del Hollywood dels anys 50. És tot just un moment que hi ha una exhibició de vestits de bany -res a veure amb el tanga actual, bé que sí que es tracta de biquinis-, que culmina amb l’aparició de la Williams, aquesta amb un vestit de bany complet de color blanc. Bé, Esther Williams era un bon tros de dona, ampla de malucs, potser que massa, des de la perspectiva estètica, i amb massa cintura també. Tanmateix, es mostra lluidora i atractiva, amb el banyador. Es llança a la piscina, pega unes braçades, ix i… s’estira de la vora del vestit de banya cap avall. Oh, nooo! Horror. L’anti estètic gest aquest de les dones quan s’estiren la faixa, la faldilla, o a saber què. I ho fa la Williams en un pel.lícula en technicolor!!! En aquest moment, la banyista perd tot el seu encant, si en tenia; que sí, que les dones en l’aigua són molt atractives.

D’Alexandre el Gran es conta que en arribar a Ilion, al temple on guardaven algunes relíquies de la guerra, en les quals hi havia la cítara de Paris i l’armadura d’Aquil•leu, va veure una jove, una esclava sagrada, verge, de la qual va quedar, no direm que enamorat, però sí seduït. El sacerdot del Temple, no sabem per què, li va xiuxiuejar, al guerrer macedoni, presumpte descendent d’Aquil•leu, que la bonica jove que havia cridat l’atenció del rei conqueridor es banyava cada nit, a la caiguda del sol, en l’aigua de la mar. És a dir, vull dir, torne al tema del bany de les dones com a espai de seducció dels homes. En aquestes pàgines vaig escriure algunes reflexions sobre Betsabé i el Rei David, que la va veure banyant-se i s’hi enamorà. O volgué fer-la seua. Ací, Alexandre, sembla que bon nedador, es llançà a l’aigua amb la jove i ella el va conduir per les aigües al túmul on Aquil•leu va plorar la mort de Pàtrocle. Allí mateix, la verge se li lliurà amorosament, perquè, como li havia dit el mateix Alexandre, aquells eres moments que només als déus els són atorgats. I així lirà ella: Nosaltres serem déus mentre dure la nit. Una història, aquesta, possiblement una ficció, que de bestreta m’ha dut a pensar en escriure sobre el tema aquest del bany en la literatura, també en la pintura, en relació a la seducció amorosa, como ho he fet ja en algues ocasions, ja dic. Em ve a la memòria, però, una vivència que en certa manera és semblant a aquesta, amb totes les diferències que hi ha entre ambdues. Jo mateix vaig viure…
Bé, era en això que hom diu una casa de massatges. Massatges eròtics, és clar. En certa manera, per què no dir-ho, prostitució d’alt standing, o al menys una mica alt. En el servei que t’oferia, hi havia una banyera de forma rodona, en la qual, és clar, et banyaves amb la dona que havies triat, que pagaves. En aquella ocasió, es tractava d’una jove, molt jove, sí; Estefania li deien, o es feia dir. Ens vam ficar dins de l’aigua temperada, escumosa, de la banyera, i allí mateix vam fer l’amor; l’amor, sí, per què dir-li d’una altra manera. La recorde, ara, com una nimfa aquàtica, com una nereida, com una d’aquestes verges que tant apareixen a la literatura grega; sempre pels llacs, a la vora de la mar, en una font… És clar que Estefania no era verge. ¿Esclava sagrada? Bé, en certa manera una dona al servei d’Afrodita. Ni esclava ni sagrada. Una bella prostituta, al menys en aquells temps, això de prostituta, durant les hores que exercia en la casa de massatges. No la separe, la seua formosor, l’atracció que em va produir, el plaer que em donà, de l’aigua on la vaig estimar. L’escuma, les menudetes onades, la pell del seu cos del tot humida… Hi ha més, perquè dies més tard, una nit, ens vam tornar a veure, aquesta vegada fora de la casa de prostitució, sense que hi haguera intercanvi venal entre ella i jo. Hi hagué, també, en un moment amorós, un donació que ella em féu, relacionat amb.., sí, amb l’aigua, bé que esdevinguda pluja. Pluja daurada. No sé si és només als déus que els és concedit un moment com aquest que dic. Si és així, amb Estefania, en aquella nit d’agost del 1996 vaig ser un déu… mentre durà la nit.

Una dona que no sent cap atracció sexual per un determinat home –cal dir que ell tampoc no massa per ella, a banda que si que li agrada, a ell, els tangas que acostuma a dur ella-. Tanmateix, la dona i l’home tenen una peculiar relació, diguem-ne, per què no, sexual, que en aparença resulta plaent per a ella igual que per a ell, bé que per causes i efectes diferents. (Ací, seqüència de la masturbació a la sala del cinema). Després d’aquesta relació de caire sexual a la sala de cinema, tot roda malament, entre ella i ell. I la dona acaba per dir-li a ell –¿com una forma d’agressió verbal femenina?, ¿de qüestionament típicament histèric?-, que el fet que la relació no tinguera continuïtat (matrimonial?, com amants?, què cony insinua ella?), ha sigut a causa d’aquesta falta d’atracció sexual. Hom podria desenvolupar la idea argumental, i conceptual, de l’èxtasi amorós, sexual, amb mancança d’atracció (?) i la castració d’una relació d’evidents components seductors, comunicatius i plaents, per causa de… A saber.