El Cau de Diògenes

Davant el que ha esdevingut a New Orleans, la destrossa causada per l’huracà Katrina -¿un huracà amb nom de dona?-, em resta el silenci, si més no en aquest moment. El silenci de la trompeta de Louis Armstrong, de Roy Eldridge, de Dizzy Gillispy… Perdido, Perdido, Perdido…

La ciutat obliga els seus habitants a marxar davant la violència de l’huracà Katrina, que arriba aquest matí a la costa de Louisiana
L’alcalde de Nova Orleans ha ordenat fa unes hores l’evacuació completa de la ciutat, per l’arribada en poques hores de l’huracà Katrina. L’huracà ha pujat al nivell cinc, el màxim, just a punt d’entrar a Louisiana. Totes les autopistes de l’estat han estat condicionades en una sola direcció, cap al nord, i s’han habilitat transports públics especials. L’estadi dels Saints, que és cobert, servirà de refugi als qui no puguin deixar la ciutat. S’espera que l’huracà toqui terra aquesta matinada, a Lousiana i altres estats veïns, especialment Florida, també estan en estat de màxima alerta. Des de que hi ha recomptes meteorològics només se sap de cinc huracans que han tocat terra als Estats Units amb intensitat cinc. La situació de Nova Orleans és especialment greu degut al fet que la ciutat es troba a l’alçada del mar. Els experts creuen que l’huracà podria inundar la ciutat fins a un nivell de vuit metres.Aquesta és la notícia.

Estime New Orlens, The Easy Lady, la vaig viure, hores i dies de jazz, bourbon, negra bellesa de les dones de Louisiana, ostres fresques, amics que sabien de blues… No rés puc dir-ne. Només: Estime The Easy Lady, N.O.

Quan dorm, la ment s’il•lumina amb ulls. De dia, en canvi, el destí dels mortals és cego. Esquilo- Orèstia III Eumènides.
Així doncs, la meua ment acaba d’apagar-se. Per a mi ja és de dia, malgrat que són les 5.20 de la matinada. El meu destí torna a ser cego. No res m’il•lumina la ment… si és que alguna cosa ho fa… alguna vegada. Ah sí. Això de dormir. Si és que dorc.

(un guió original meu)

Sinopsi argumental

Una dona s’enamora d’un home.

Una altra versió, o punt de vista és:

Un home s’enamora d’una dona.

Vaig pujar les escales del Parc, les primeres, per entrar-hi. Sabia, ho suposava, que no hi hauria ningú, a l’interior del Parc. Mai no hi havia ningú, en aquelles hores, menys encara en un diumenge.
Només en una ocasió vaig veure una parella de joves, xic i xica, que feien l’amor entre uns arbusts prou alts bé que no tant per amagar la mirada de qui passara, si algú passava per allí. No sé si em van veure, crec que la xicona sí. Però van continuar amb la seua i jo no els vaig dir res. Què anava a dir-los; a més, a mi no m’importava en absolut el que pogueren fer-hi.
El silenci era total, i encara hi havia llocs amb ombres nocturnals, on la llum del dia no hi havia arribat. En creuar l’extensió de gespa del primer pla, sabia que em trobaria amb el mur pintat. El del graffiti que deia: Ací al costat, el crim. El vaig guaitar de reüll; me’l sabia de cor, el que deia i la grafia de les lletres. Vaig fer unes passes amunt i vaig trobar les escales que duien al pla de dalt del tot; les dels esglaons amb pintura roja deixada caure damunt com si es tractara de sang. Vaig pujar a poc a poc, esglaó a esglaó, amb compte de no xafar la sang simulada amb pintura; tot just per mania meua, com si poguera tacar-me o deixar-hi petjades.
En arribar dalt del tot de les escales, vaig continuar tot recte endavant. Sí; endavant, sense guaitar a la meua dreta, on sabia que hi havia el cadàver de la dona. Un cos nu, sagnant, mig amagat, a mitges nomes, per un arbre, alguns arbusts i matolls. El cos que hi havia deixat el criminal dos dies abans.
Alcoi, 2005-08-24

Potser hauré de donar-li la raó -ai, sí, la raó no la vull, mai no l’he sabuda aprofitar- a la professora que em deia que només han d’estudiar-se, llegir-se doncs, els autors literaris ja morts. I no per que estiguen morts, dic jo, que tampoc no m’agraden els cadàvers –fan olor; els vius també, però diferent, dic jo-, sinó perquè ara com ara agafe una novel•la d’aquestes historicistes que es publiquen ara com ara, d’aquestes que situen l’acció en un temps passat, molt llunya -no sé com s’ho fan, els autors, per a saber de quina manera s’ho feien aquests antics i descriure-ho-, dic que aquestes novel•les que es publiquen ara, que ara han sigut escrites, se’m cauen literalment, i literària, de les mans. I no és metàfora. M’agafe, doncs, a Homer. Illiada, Odissea. Bé, allò eren temps antics, i extraordinàriament –literal- escrits. Exquisit.

Se m’ha acudit:

Penèlope, avorrida de veure l’home tot el dia a casa, li diu:

-Au, Odisseu, vés i trau la bossa del fem a passejar i llança Argos al contenidor.

De bon matí, com cada diumenge, desdejune pa mullat en vi dolç, figues seques, olives negres i una mica de formatge de cabra… No, què va!, que més vulguera! Un timonet i fibra, que això va bé. Faig un llarg passeig per la part alta de la ciutat, contemplant el blau del cel i les generoses muntanyes, la Serra Mariola, d’un costat, i d’un altre el grafisme de la part dura de la cultura urbana: uns murs pintats amb graffits, alguns d’ells de veres impactants. En tornar a casa, em prepare una arròs amb basseta, açò és, arròs cuit amb una mica d’orenga. Me’l menge, acompanyat de fruita fresca, això si, que la vaig comprar ahir al Mercat de Sant Roc, i em remulle la gola amb les restes d’un Lambrusco Di Modena Rosato, una errada, una temptació en què vaig caure dies enrere per acompanyar uns espaguetis amb olives farcides d’anxova; recepta pròpia, molt original, que donaré a qui me la demane. La sesta, impossible, a soles com visc (la sesta es fa bé amb companyia, això és ben sabut). I em dic que hauré d’escriure el que he fet aquest dia, dia diumenge, d’altra banda prou bonic, solellós, plàcid, avorrit i tot. Au, anem-hi.

(guió audiovisual en procés d’elaboració)

1. Interior. Dia. Estació d’Autobusos de València. Hi arriba un autobús procedent d’Agres. S’obri la porta del bus i abaixa un home de certa edat, és a dir, de més de 50 anys. No fa aire d’envellit, tot el contrari, vestit com va prou informal, amb vaquers color blau fosc, una samarreta blava d’una tonalitat més clara, Levi’s, un barret igualment marca Levi’s al cap, aquest color verd lletuga; du, això sí, una curta barba que ja és quasi coberta de cabells blancs; si que fa cara de tristor, una mirada entra la duresa i la resignació, entre l’amargor i un no gens dissimulat cinisme. És escriptor, o ho ha sigut; ara tot just és un home que sobreviu; potser un fracasat. Només abaixar veu Ela, la dona que l’espera. Ela és una jove professora universitària, de Filosofia i Lletres, o només de Lletres, d’acord amb el nou pla universitari. Abans d’apropar-se a ella, l’home, Marc, llança a una paperera un diari que de fet amaga una botelleta de les d’aigua mineral, menudeta, que conté l’orina que ha pixat durant el viatge en el bus, posat que pateix d’incontinència urinària a causa de la seua dilatada pròstata. No té càncer de pròstata, però, no dramatitzem. Ela, la dona, representa una trentena d’anys; més aviat prima, bé quer amb uns bons malucs, que li donen forma rodona al cul, pèl-roja, pigosa, no molt alta bé que sí alguns centímetres més que l’home, potser perquè aquest sempre va massa encorbat. Es saluden de manera amical i ixen de l’Estació d’Autobusos.

2. Exterior. Dia. L’ample carrer, una via ràpida que per un costat pega al vell llit del Túria, on és situada l’Estació.
Ela: No tinc cotxe. Bé, si que en tinc, però ara estic sense carnet, me’l llevaren per una imprudència… Bé que de fet la culpa no fou meua. Un mes, sense carnet, això és tot; tant se val. Per+o ara haurem d’anar caminant.
Marc: Ah, bé. ¿On anem?
Ela: Al Museu d’Art Contemporani. Em vas dir per e-mail que volies anar-hi.
Marc: Primer de tot m’agradaria prendre alguna cosa. Una cervesa més que siga.

3. Interior. Dia. Cafeteria del Museu. A una tauleta són asseguts Ela i Marc. Parlen animadament. Desdejunen. Inicis d’evident relació seductora.

4. Interior. Dia. Sales del Museu. Complicitat total de la parella. Riuen, fan bromes. Un segurata els reganya perquè parlen massa alta i riuen de manera cridanera. Una hostessa els crida l’atenció perquè han xafat la ratlla límit davant d’un quadre. Ixen del Museu agafats de la mà.

5. Exterior. Dia. Carrer del Barri del Carme. Semblen, ella i ell, una parella d’enamorats. La seqüència, els enquadraments i la manera de comportar-se de la parella, tindrà l’aparença de les pel•lícules franceses dels anys 60, les de la Nouvelle Vague, o dels spots televisius actual de targes de crèdit per a gent jove.

6. Interior. Dia. Restaurant menudet. Ela i Marc , a una tauleta, dinant: una gran amanida per ambdós i una botella de vi negre. Ela i Marc mengen, beuen, xarren, riuen… Mirades seductores que es creuen, alguna carícia de Marc al rostre i els cabells pèl-rojos d’Ela i d’ella a les mans de Marc. En alguns moments, Marc s’alça per anar al lavabo a causa de la seua incontinència urinària; també hi anirà Ela, bé que sembla que ho fa més que res per coqueteria, bellugant molt el seu cos en desplaçar-s’hi, mostrant la part de dalt del tanga, lilà, pels cada vegada més caiguts pantalons vaquers. Fins i tot, Ela li comentarà a Marc que això d’explicar que ell va sovint al lavabo a causa de la pròstata no ho deuria de fer, que hi hauria d’anar com ho fan les dones, sense explicacions, una mica per fer-se veure i que se sàpiga que van a orinar, que això és molt femení. Això dirà ella, Ela.

7. Exterior. Dia. Marc i Ela, al carrer, esperen un taxi. En aquest moment n’arriba un. Para davant de la parella, però veiem que el taxi va ocupat, bé que el passatger, de fet una dona, ha arribat al seu termini. Marc, ¿educadament?, obri la porta de l’automòbil perquè facilitar que baixe la passatgera. Es tracta d’una xica jove, vestida amb una curta faldilla, que en traure les cames de l’interior del vehicle les mostra gairebé per complet nues, fins l’engonal. Marc llança una mirada a les cames de la xica, i el mateix fa Ela. Ací, en aquesta situació, per la planificació dels enquadraments, les mirades dels personatges, Ela i Marc, les cames de la passatgera, és fa evident una gran significació d’ambigüitat sexual o alguna cosa així. Cal tenir en compte que Marc i Ela van vestits de manera molt semblant, amb pantalons vaquers i samarreta, bé que ell de color blau i ella en tonalitats groguenques, i també Ela deixa veure el ja esmentat tanga lilà per dalt (la passatgera ha mostrat les seues bragues blanques a l’entecuix), a més que té, Ela ,un cos gràcil, esvelt, prim, molt femení, per dir-ho així, i Marc és més baixet, una mica gruixudet de panxa, i virilment masculí, o ho aparenta. I la passatgera és una típica minifaldillera, potser una pijilla, de diumenge, exhibicionista i provocativa. Bé, el cas és que la parella formada per Ela i Marc pugen al taxi, i Ela indica al taxista que els duga a uns multi-cinemes, perquè ella ha decidit que aniran a veure una pel•lícula de cinema independent nord-americana. De fet, fins al moment, totes les decisions les ha preses la dona. I Marc que a tot diu que sí, que au, que endavant.

8. Interior. Sala de cinema. La pel•lícula ja està començada. Marc i Ela es troben asseguts a una de les primeres fileres. La pel•lícula és d’un director independent nord-americà. Veiem imatges de Dustin Hoffman, Isabelle Hupertt, Lily Tomlin, etc., barrejades amb plans de Ela i Marc. S’agafen de la mà, ell l’acaricia, a ella; ella té les mans que ell acaricia al seu propi entrecuix; ell a poc a poc va acariciant-li l’entrecuix –sobre la roba dels pantalons, de moment-; ella li agafa la mà i se la duu sota els pantalons. Es fa evident que Marc acaricia l’entrecuix de Ela, possiblement amb la mà sota el tanga color lilà. Plans del rostre d’Ela, extasiada; Marc la contempla, unes vegades al rostre, unes altres dirigeix la mirada on te ell posada la mà. Ella duu la seua mà a la bragueta de Marc. Es fan una doble masturbació. En un moment d’arravatament, ella apropa el rostre al d’ell i es fan una llarga i apassionada besada. Continuen amb les carícies als genitals per dessota la roba. Ela fa expressió de ser a punt d’orgasmar. En aquest moment, a la pantalla, apareix la paraula The End. Ela emet uns gemecs de plaer. Ha arribat a l’orgasme, sí. A la pantalla del cinema es fa un fos en negre. S’apaguen els llums de la sala de cinema. Ela i Marc es tornen a besar.

9. (Sobre el darrer pla anterior, hauria d’aparèixer la paraula Fi, o The End, o potser S’ha acabat. I amb açò acabar la nostra pel•lícula. Resta, però, la nit. Aquesta nit que dóna títol a la pel•lícula, La meua nit a casa d’Ela. ¿Que no narrarem el que s’esdevé a la casa d’Ela, a la nit, entre la dona i Marc?)

10. Continuarà? O millor o deixem així?

Bé, diguem-ne que açò és més llarg…, però s’acaba ací, i així.

The End

D’això que dic línies avall, això que els escriptors han de ser ja cadàvers per poder ser estudiats a la Universitat, això deia ella, em recorda allò que era el Cristianisme en la seua part més dura, mortífera, la de la cultura de la mort. Açò és, Jesús, per tal de fer-se famós, passar a la història, ser adorat, estudiat al Catecisme i a les escoles i a l’Església tota, arribar a Déu –a trobar-se amb Déu i ser-ho ell mateix-, hagué de morir, esdevenir cadàver, un corpus… christi. I és que la professora que dic, ara que ho pense, estava obsessionada amb els cadàvers, perquè una hora abans érem a un cinema, fent-nos una doble masturbació -jo a ella, ella a mi, doble, doncs-, i després, en acabant, em digué que això a ella li havia recordat un poema d’un poeta valencià ja mort, finit, del Perelló, que estirà la pota ja fa uns anys, mentre que a mi em recordava en certa manera la meua infantesa, les sales de cinema on jo veia, o fantasiejava, que els homes i les dones es tiraven mà a l’anomenada filera dels mancs. El cas és que si jo encara escriguera novel•les com aquelles que feia ara fa uns vint-i-cinc anys, que no, ja no ho faig… per despistar els futurs estudiosos del meu quefer, o corpus, o cos, literari, l’escena del cinema amb la dona –després esdevindria professora tot just, en aquell moment era una dona que s’obria de cames i ella mateixa em conduïa la meua mà sota el seu tanga, ¿he dit ja que era de color violeta?-, tant per la imatge com per la banda sonora –somortes alenades, panteixos difícilment ofegats, sorollet a mans fregant entre la bragueta, la meua, i el ja esmentat tanga-, podria ser… ¿una narració d’aquelles eròtiques que jo m’inventava? Millor la seqüència de una pel•lícula, un curtmetratge i tot, tot just. Vital, vitalista, ple de vida, de sucs vitals, veneris i tot, encara que la intenció no era procreadora sinó tot just hedonista, per al plaer corporal, també el mental, que ja sabem que il seso e cosa mentale. La fantasia, les imatges, eren a la pantalla (em sembla que apareixien per allí, virtualment, Isabelle Huppert i Dustin Hoffman). La realitat era al pati de butaques, als seients que, més junts que mai, ocupaven Ela –diguem-li així- i jo mateix. Les nostres mans a l’entrecuix del sexe contrari –ai, mai millor dit-, i una besada que ens vam fer i que a mi em recordà… No, no cap pel•lícula, cap història escrita o filmada per algun ja mort i estudiat a les filmoteques d’arreu. La vaig associar, la besada, amb la primera que vaig fer amb una dona, d’açò fa ja un munt d’anys, és clar. I també amb una altra besada, que pel moment em reserve, no sé si la contaré algun dia. Ni poetes morts, ni cel•luloide ranci. La més viva carnalitat, i les sensacions ben reals, sentides, viscudes, no precisament en una càtedra universitària ni en una novel•la de La Sonrisa Vertical.
(continuarà; vull dir, aquesta reflexió sobre Thanatos i Eros)