El Cau de Diògenes

Les dones i el seus artificis estan darrere del destí d’Odisseu. Calipso, Circe, Lecuotea, Nausícaa, Penèlope, la deessa Atena…
Abans d’aparèixer l’heroi, a l’inici de Odissea, sabem dels seus patiments i la seua difícil sort per Atena, la deessa protectora que s’ocupa del destí de l’heroi i de la seua llar. Ella se’n fa càrrec, sí, de posar en ordre el seu destí i el de la seua família. De l’oikos, que és la paraula que en grec significa casa, llar, és a dir, tot allò que pertany a l’àmbit domèstic, l’oikonòmia. L’endreçament d’aquet oikos, del palau saquejat durant anys per la caterva dels agosarats i depredadors pretendents, que es mengen literalment l’hisenda i desitgen fer-se amb la dona del baró absent. Aquesta salvació de la llar familiar serà la tasca d’Odisseu, això sí, guiat sempre per Atena. L’ingeni de l’heroi és la intel•ligència de la seua protectora. La mirada glauca de la deessa il•lumina el poema Odissea. Atena, dona i deessa, des de l’inici al final del trajecte vital d’Odisseu, des de Troia a Ítaca, des de la cruenta guerra de destrucció, a la reestructuració de la vida de la família, la pàtria i d’ell mateix. La dona, la deessa, conduint l’home, essent, de fet, el seu destí i el seu desig.

A la cantonada del carrer de l’Alameda amb la del pont de Sant Jordi, havia vist, de fet quasi em tope amb ella, una dona en veritat colpidora; per a la vista, vull dir. Amb un gos, gran, d’aquest tipus de gos llop o així, entre les cames. M’explique, la dona era dempeus, parlant per un mòbil, minifaldilla vaquera, crec, i el gos el tenia, per dir-ho així, subjectat entre les cames. A banda que la dona era prou bonica –així la vaig veure, jo, i m’ho confirmà la mirada d’un altre home que es creuà al pas-, això del gos entre les cames… em va fer que la veiera com… ¿una amazona? No sabia ben bé com. Artemisa, vaig pensar més tard, uns minuts més tard. Sí, la Diana caçadora dels romans. Potser aquest pensament era una manera de justificar el fet que jo la mirara descaradament, la dona, que li fera una foto i tot amb el mòbil, que pensara que era una bona imatge per escriure’n; per tal de simbolitzar-la, això és. Diana caçadora a la cantonada del carrer Alameda…
De nou tornava a mi la idea de la Mitologia clàssica, la grecollatina, i les vivències d’Atenes que en més d’una ocasió, des que ací vaig arribar ara fa poc menys de sis mesos, m’han retornar en aquesta ciutat, Alcoi. I en tot cas, la meua indiscreció en mirar la dona –visió subjectiva, objectivada amb la càmera fotogràfica-, va remoure la idea d’escriure al voltant de la ciutat on he decidit viure.
La mirada indiscreta és la del foraster, qui jo era ara fa sis mesos. La mirada de l’observador, que sempre he sigut, des de ben xiquet; la mirada de qui viu observant i elaborant el que veu –també el que escolte, tot el que de fet m’arriba pels sentits, incloent-hi el gust, el tacte i l’olfacte i tot. Elaborant-ho, dic, mitjançant l’escriptura.
Sis mesos de vivències alcoianes, que van començar a esdevenir materia literària, periodística si voleu, el mes de maig, quan comence a publicar cròniques culturals al periòdic Ciudad de Alcoy, la pàgina que du justament el títol de La mirada indiscreta.

(a mitja vesprada, amb un whisky… a la copa)

Tinc la teoria que una persona deuria de fer tot quant li siga possible fer abans de morir-se, i potser morir tractant de fer alguna cosa se siga realment impossible.
Bé, la frase aquesta no és ben bé meua, que és de…, d’un personatge d’una novel•la escrita per la Paty Highsmith.
La teoria, però, si que és meua, la faig meua, si més no a data d’avui.

A un món aparentment d’homes…
Les dones i el seus artificis estan darrere del destí d’Odisseu. Calipso, Circe, Lecuotea, Nausícaa, Penèlope, la deessa Atena…
Abans d’aparèixer l’heroi, a l’inici d’Odissea, sabem dels seus patiments i la seua difícil sort per Atena, la deessa protectora que s’ocupa del destí de l’heroi i de la seua llar. Ella se’n fa càrrec, sí, de posar en ordre el seu destí i el de la seua família. De l’oikos, que és la paraula que en grec significa casa, llar, és a dir, tot allò que pertany a l’àmbit domèstic, l’oikonòmia. L’endreçament d’aquet oikos, del palau saquejat durant anys per la caterva dels agosarats i depredadors pretendents, que es mengen literalment l’hisenda i desitgen fer-se amb la dona del baró absent. Aquesta salvació de la llar familiar serà la tasca d’Odisseu, això sí, guiat sempre per Atena. L’ingeni de l’heroi és la intel•ligència de la seua protectora. La mirada glauca de la deessa il•lumina el poema Odissea. Atena, dona i deessa, des de l’inici al final del trajecte vital d’Odisseu, des de Troia a Ítaca, des de la cruenta guerra de destrucció, a la reestructuració de la vida de la família, la pàtria i d’ell mateix. La dona, la deessa, conduint l’home, essent, de fet, el seu destí i desig.

Dijous i divendres passats van ser uns d’aquests dies que sembla que el món es redueix a cendres, un dia d’ira. El 7-J queda ja marcat com una data, una altra més, que esclatà el terror en forma de violència letal. A Londres i a l’ànima de tots els sers pacífics. El mateix dia, més prop i sense l’anonimat de les víctimes del terrorisme, moria un alcoià, un músic, un home de bé: Amando Blanquer. Per causes naturals, diguem-ne, però la mort d’un ser estimat sempre és una catàstrofe, una convulsió, un fet que trenca la fràgil continuïtat dels qui anem pel trànsit de la vida. I fou l’endemà dijous, amb les imatges del succés terrorista de Londres a la retina encara, amb la consciència de la pèrdua del músic alcoià i universal, tot anant de camí a la redacció del periòdic Ciudad, que em vaig trobar amb una d’aquestes petites catàstrofes de la vida de cada dia, que poden passar desapercebudes, o ser tot just objecte d’una nota de Premsa, i que per qui les viu tenen tot el dramatisme d’un terror vital, l’angoixa de la pèrdua, el dolor de la injustícia. Fou en el carrer de l’Alameda, a Alcoi ciutat; un carrer, aquest, molt freqüentat pels vianants perquè hi ha força comerços, botigues de roba sobretot, i d’altres d’un cert nivell de modernitat i de preu. I davant d’una botiga de bijuteria, Mitral Finish, em vaig trobar un grup de treballadors amb una pancarta reivindicativa: Mitral Finish. Paga las nóminas. Hi havia vuit treballadors de producció il•lícitament acomiadats, sense indemnització ni liquidació final, i amb nòmines de diversos mesos per cobrar. Eren cinc dones i un home. I elles em contaren que l’empresa aquesta té una altra botiga a Xàtiva… I també a Miami! A més d’una seu de producció a Nigèria. És a dir, tota una cadena d’allò més curiosa, els amos de la qual exploten els treballadors, acomiaden els empleats legals i fan servir mà d’obra barata d’un país deprimit. Ja dic, un fet dels de cada dia, sense el brutal dramatisme d’un atemptat terrorista ni l’irreparable desenllaç de la mort, que tanmateix és producte de la maldat i la injustícia social. Dies irae.

Recorde que quan de xiquet, jo, havia una frase que circulava, així, com a ideologia dominant, que dèiem els aleshores marxistes -ho continue essent, en algunes cèl•lules del meu cervell, ho celebre-, que deia, la beneïda frase: “Cuando seas mayor, serás un hombre de provecho”.
Horror!, em deia jo. I no, no ho he sigut, seguisc sense ser-ho, això d’un home de profit. El ben cert és que, sembla ser, ho és de fet, que no sóc de molt de profit, socialment parlant, pensant, dient-lo.
Diguem-ne que només servisc per a allò que sempre he servit -en el sentit, també, de servitud-, és a dir, per a fer riure… les xiques. Jo em pensava que les feia felices, que aquesta era, creia jo, la meua missió a la Terra. I elles el que feien, alguna ho seguirà fent, confie, dic, era riure’s. Riure, sí, que es una de les formes de la Felicitat…

En una ocasió, adient, diguem-ne, que com una mena de conte, d’història o anècdota per explicar un fet, no fa gaire, deia jo que un text escrit per mi, un seguit de reflexions i de ficcions, tenia un fil narratiu tot ell; un fil que, igual que el d’Ariadna amb Teseu, em va ajudar a eixir del laberint on em trobava abans de la seua escriptura. O, millor explicat, em trobava en un abisme i l’escriptura va ser el fil, laberíntic, que vaig fer servir per tal de sortir-me’n. El fil del text, del teixit narratiu. Allò de l’aranya que teixeix el teixit on viu, del qual viu.
Odisseu és igualment un teixidor de trames narratives, de la trama narrativa el fil de la qual el durà a retornar al seu origen, a ell mateix, a Ítaca… On l’espera la seua dona, Penèlope.
Sí, Penèlope, la teixidora del temps. El temps de l’espera, el temps del retorn de l’home. La teixidora de l’Odisseu que ella aguarda. El seu… home. La teixidora del text Odissea.

Alexandre el Gran deia de la formosor de les dones de Pèrsia que de mirar-les arribava a fer-li mal els ulls. El mal, de la bellesa; el mal als ulls. ¿Qui és que fa mal? ¿La bellesa?, ¿la mirada?
Sé d’aquest mal d’ulls. De mirar la bellesa que arriba a fer-te mal. ¿Als ulls? Potser és a un altre lloc… A l’ànima, si volem dir-li així. A l’esperit, que gaudeix de la bellesa i del dolor de la seua resplendor.
¿Igual que mirar el sol? O la mar, les muntanyes, el riu Mississipi, el cel d’un mati d’estiu…

La por de Hamlet no era a morir, que és un fet que ha d’arribar i ell es troba sempre a tir d’espasa, ni a no dormir, tot el contrari: a somiar. Somiar fin tot després de mort. Aquesta era la seua temorenca inquietut: si en morir-se no continuaríem somiant.
I és que moltes vegades, en despertar d’un somni, diem allò de: “sort que era només un somni”. Així, jo mateix, la nit passada, per dues o tres vegades. Ai, morir, dormir… Però sense somiar!!!