El Cau de Diògenes

Hi ha un moment, a la narració de la vida de l’emperadriu Clèopatra, que aquesta mira amb orgull la manera com el seu fill, i de Cèsar, juga amb el pare. I juguen amb unes espases, un simulacre de baralla guerrera. Un joc, de fet. I de ben xiquet, jo mateix, que no tinc res de bel•licista, jugava amb els amics del carrer a disfressar-nos de mosqueters, del Guerrero del Antifaz o del Principe Valiente –jo preferia Lancelot, no sé si por com era d’enamoradís, el personatge i jo mateix-. També jugàvem a indis i a vaquers, a gàngsters i policies. Que so sàpiga, cap dels xiquets de la Russafa d’aleshores va cometre cap delicte de sang, ni de violència criminal de cap mena. Ja dic, el que feixem era jugar, i el joc de la guerra, o de simples batalles amb arma blanca –espades i punyals de fusta- o de foc –de fet, pistoles d’aigua o amb un tap de suro per munició-, també formaven part, diguem-ne, de l’ensenyament de la vida. No dic que siga recomanable aquesta mena de jocs; tampoc no sé si els joguets bèl•lics són nocius per als xiquets, crec que no necessàriament. I ho dic que ara que és alarmant, així és, el seguit de fets violents que s’han comés darrerament entre la població juvenil, adolescent i tot, en instituts i barriades d’ací i d’allà. Sevícies, assetjament, tortura psicològica continua, violència física i tot. Aquesta pulsió destructiva tan primerenca no és nova, entre els humans. Sí que podria ser nou el fenomen, quasi una síndrome, dels fets duts a terme per grups de joves i les fatals conseqüències que han tingut entre la població innocent (el xiquet i la xiqueta que han arribat a suïcidar-se, en particular). I la causa… Bé, ¿la mimesi de la violència i la crueltat criminal que és visible cada dia als mitjans de comunicació? Potser si es refereix a les imatges que veiem de l’Iraq o de Palestina. ¿Les sèries de televisió? Ací precisament es pinta una joventut paradisíaca, amb conflictes que no transcendeixen l’àmbit domèstic de la sit-com (Los Serrano). ¿I els videojocs? Ací ja ens aproparíem més a una representació mortífera que pot propagar una mimesi en els joves afeccionats, que en són legió. Tanmateix, crec que no és exactament que la naturalesa (els joves) imite l’art (els videojocs bèl•lics, de violència-ficció). Són jocs, i com tals deurien tot just simbolitzar la pulsió destructiva. Que ja dic que les espases eren de fusta. ¿O és que la població juvenil està armada de veres i sense capacitat de sublimació en el joc, l’art, la representació simbòlica? Això crec.

En una ocasió adient, diguem-ne que com una mena de conte, d’història o d’anècdota per explicar un fet, vaig dir jo que un text escrit per mi, un seguit de reflexions i de ficcions cohesionades , tenia un fil narratiu tot ell; un fil que, al igual que el d’Ariadna amb Teseu, em va ajudar a eixir del laberint on em trobava abans de la seua escriptura. O, millor explicat, em trobava en un abisme, jo, i l’escriptura va ser el fil, laberíntic, que vaig fer servir per tal de sortir-me’n. El fil del text, del teixit narratiu. Allò de l’aranya que teixeix el teixit on viu, del qual viu. Odisseu és igualment un teixidor de trames narratives, de la trama narrativa el fil de la qual el durà a retornar al seu origen, a ell mateix, a Ítaca… On l’espera la seua dona, Penèlope. Sí, Penèlope, la teixidora del temps. El temps de l’espera, el temps del retorn de l’home. La teixidora de l’Odisseu que ella espera. El seu… home.

Jo només barrege tres crateres pels qui són moderats; la primera és per a la salut, i és la que primer es beuen. La segona és per a l’amor i el plaer, i la tercera per al son. Quan s’han begut aquesta, els qui passen per assenyats se’n van a casa. La quarta cratera ja no és nostra, sinó de la hybris; la cinquena és de l’aldarull, la sisena de la processó dels borratxos i la setena de l’ull a la funerala. L’octava és la dels tribunals, la novena la de la bilis i la dècima la de la follia i la de llançar els mobles… Això deia un còmic atenenc, Eubulo, en un dels seus Epítoms.
Bé, açò que ara explicaré no li ho pensava contar ni al meu psicoanalista. Però aquest és el meu dietari personal, lliure i llibertari, a més de virtual, i diré el que voldré. Així, fa dues, no, tres nits, vaig anar de ronda, vull dir, d’un lloc de copes a un altre, i no sé ben bé a quina cratera vaig arribar. Potser a la sisena, i em vaig acostar a la setena. Perquè el cas és que vaig tornar a casa, sí, sense haver de pujar les escales a gates, ni tampoc no vaig haver de demanar ajut a la meua dona –perquè no en tinc, a més, de dona-, i en el moment que vaig tractar de ficar la clau al pany… Bé, vaig despertar al cap d’unes quatre o cinc hores… al replà de davant de la porta de casa. Jo, que sóc un insomne i que ho tinc difícil, això de dormir al meu propi llit fins i tot carregat de somnífers. Dic jo que… ¿quin número faria la darrera cratera de whisky que em vaig empassar? Ai, ai!!!

El guia em deixà en la cruïlla on Èdip es trobà amb Laio i li donà mort. Em vaig dir que s’assemblava a una de tantes cuïlles com hi ha a la Route 66, aquesta més menuda i no tan polsosa. Potser la història del parricidi era només una llegenda, un fet inventat per un dramaturg de l’Antiga Grècia per donar intensitat a una tragèdia; de fet, el nucli de la pressumpta tragèdia familiar que duu un home ignorant –ignorant d’allò que realment fa i de les conseqüències que tindrà la seua acció- a un assassinat en la figura de son pare i a cometre posteriorment incest amb sa mare; si és que de fet Laio i Jocasta eren els progenitors d’Èdip. Així ho vaig pensar mentre alhora veia que la cuïlla sí que existia, amb tota la seua càrrega mítica, si més no per a mí. De fet, cap altre viatger no havia sigut temptat per abaixar-hi; tothom havia preferit continuar amb el guia en l’autobús per anar a dinar a un famós restaurant on preparaven, deien, la mussaka de manera exquisida. El sol queia de ple -“Oh fotut Hèlio!”, vaig mormolar-, potser igual que el dia que Èdip s’exilià de Tebes i marxa cap a Colona, cec i ell mateix convicte dels crims comesos. Vaig sentir set, la boca molt reseca, i una mica de sentiment d’absurditat de trobar-me allí tot sol, per molt que estiguera en la mítica cruïlla edípica. Aleshores vaig sentir rere meu el soroll d’un motor. Em vaig girar i vaig veure que s’acostava vers mi una Harley & Davison. La moto anà reduïnt velocitat a mida que arribava on era jo. Fins que s’hi deturà, davant meu. La conduïa una dona; una dona tota vestida de negre, de cuiro, els cenyits pantalons, i igualment una mena de jupa amb cremallera davant, bé que aquesta despassada, i que deixava endevinar uns pits poderosos sota una mena de samarrera grisenca. Damunt i tot de la màquina s’apreciava que era de cames llargues, no gaire prima, sí esvelta, de cos consistent. Es llevà el casc de motorista i es mostraren uns llargs cabells rossos, que li van caure, rebels o instigadors, per l’esquena i els muscles, impregnant-la d’una certa, ¿divinal?, nuesa. La pell del seu rostre era més aviat bruna i molt llisa, lluent, bé que hi havia pols de la carretera hi adherida, com una mena de pigues entre còmiques i atractives. Mormolà unes paraules, i vaig entendre que em preguntava el meu nom. “Deloth…”, vaig tractar de dir-li, però el seu nom, xiuxiuejat com un xiulit eixit del clos de les dents, sellà els meus llavis. No sé si em féu un somriure o fou el record de la mirada irressistible de les àspids del desert d’Arizona. Aleshores em féu un gest amb el cap, com si em convidara a pujar a la moto amb alguna urgència. Ho vaig fer, mentre ella es posava de nou el casc després d’haver-se recollit els auris cabells amb una mà dalt del tot del clatell. Rere ella, agafat a la seua cintura de cuiro, ferma i tendra alhora, vaig veure, jo, que al casc color argentat hi havia una icona que representava el cap d’una Gorgona, i, escrit en grec, un nom: Nèmesis. Engegà la moto i enfilà camí de Tebes, la dona que li deien Antígona.

Tot el rostre és gravetat.
Ulls tancats, serenitat.
Una mà interpel•la algú que no hi és.
Però que se sap al•ludit.
(CLIC)
Una patera ha naufragat a l’estret. Entre els morts, tots joves, hi ha un nadó.
“No sempre es poden arreglar les coses, Ovidi. Això passa perquè passa, i prou”.

Somriure satisfet.
Els ulls closes, I la barbeta,
La mandíbula inferior més avançada,
Tocant l’inici del muscle.
(CLIC)
Un tribunal jutja i condemna s podrir-se a la presó un militar argentí.
“La gent no creu en les utopies, Ovidi”.

Mirada cap a terra. Desgraciada. Ràbia.
Llavis tancats i ferms, impedint la tremolor.
Les celles arrufades, i els nassos oberts.
Prenent aire per respirar més foro.
(CLIC)
Uns nazis apallissen un Jove a un carrer de València
“Els temps han canviat, Ovidi. Tot això queda enrere”.

Puny tancat, I amunt.
Gest de força am bulls brillants.
La Mirada endavant.
El cap, el front, ben alts.
(CLIC)
Dues centes famílies prenen 5.000 ha. De terra a la selva amazònica. I es queden”.
“La vida ha sigut i serà igual, Ovidi. Els de dalt, dalt, els de bai, baix.”

La boca de fàstic,
Amb un costat del llavi superior pujat cap al nas.
La mirada, de menyspreu.
Una mica diu: “au, ves”.
(CLIC(
L’informe d’Amnistia Internacional recorda, una vegada més, que a les comissaries espanyoles la tortura és freqüent.
“Tot això són coses del pasta, Ovidi, i no val la pena recordar-les”.

Alça la vista, i mira l’horitzó.
La part interior de les celles, ben amunt.
Els ulls ben oberts, les mans cap endavant.
I l’emoció pertot.
(CLIC)
Centenars de milers es manifesten a Seattle, Praga, Barcelona, Gènova,
Madrid demanant un món més just.
“Ara hi ha democràcia, Ovidi”.
Una expressió il•luminada
Tota la gratitud que hi ha a una expressió.
Les mans esteses, mirant fit a fit el públic eixordador.
Somriure sorprès. Rostre d’encís.
(CLIC)
Associacions i col•lectius de tot el país organitzen al llarg d’aquest any centenars d’activitats d’homenatge.
“Encara, Ovidi, Encara”

Pau Grau, a Ovidi Montllor

Hi ha una versió de l’encontre amorós entre Adam i Eva… que diu que Yahveh, misericordiós en aquells primers temps, els creà perquè visqueren feliços i immortals al Paradís. I els digué només, com a prohibició de llei, que no tastaren la fuita de l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal, perquè si ho feien perdrien la immortalitat. Passà el temps i Eva, tot pensant en aquesta fruita, no podia conciliar el son. Perquè, ¿com era possible que els prohibira prendre una fruita que els donaria tot el saber sobre el Bé i el Mal? I es preguntava com seria la vida dels mortals…
Un dia dugué Adam fins l’arbre. Les fruites resplendien al sol i eren les més apetitoses de tot el Paradís. ¿Podia ser, potser, completa llur felicitat si no tenien dret a tastar aquell menjar que penjava davant els seus ulls? Li ho digué a Adam, i aquest féu: “Fes tu el que vulgues. Jo no en menjaré” Aleshores Eva despenjà la fruita i la mossegà. Tot seguit tota ella esdevingué cos. Era nua, sobre la seua pell exposada sentia els dits impúdics de l’aire i la mirada escodrinyadora d’Adam. Enrojolí i reculà unes passes. Ell quedà absolutament perplex davant la visió de la dona humana. De sobte s’adonà que el que li atorgava tota la bellesa era la seua condició de dona mortal, i ell, com esperit immortal (llevat de si mossegava la poma), no podria mai posseir-la. Aleshores pensà que tota l’eternitat hauria de viure amb el record d’aquesta nuesa i li semblà massa temps per suportar la càrrega. Se sentí incapaç de ser immortal sense Eva, sense el seu cos perfecte i perible, temporal.
És l’amor carnal, total, davant la impalpable immortalitat.

Encara no sé de quina manera, però em vaig veure, ho vaig sentir… amb el sentit del tacte, agafat de la mà, tendra mà, delicada, de la cambrera d’un pub. Ella deia de la nit, que treballava en la nit, deia. Era, és, una xica bellíssima… Bé, potser no siga aquest l’adjectiu més adient. No res a veure amb la bellesa clàssica grega –la de les escultures de Fídias i altres, que les dones gregues reals no són massa boniques, no-, ni tampoc amb allò que acostumem a dir, amb un vocable castellà, guapa. Diguem-ne que era tota sensualitat, més llatina, caribenya, que de la guapessa valenciana, bé que és nascuda a Alcoi. De pell bruna… I suau, delicada, ara dic de la seua mà. Em va somriure, quan ja me n’anava del pub, jo –passades les tres de la matinada- i li vaig elogiar això, el seu somriure de veres deliciós. I va ser aleshores això de la mà, i que ella em digué que jo li havia agradat, diguem-ho així, perquè havia vist en mi alguna cosa d’especial. Sí, un home gran d’edat que calçava sabatilles esportives. Que després resultara que ella, Kris de nom, vol ser escriptora, i jo ho sóc, i vol fer periodisme, i jo en faig, això és una història que va més enllà de la matinada que dic.

Passe per davant d’un…, ¿com dir-li?, un club d’alternar, hom deia fa alguns anys (a la façana diu: American bar); al reflex de la porta de vidre –no sé per quina combinació de portes i reflexos, no diré que hitchcockiana o borgesiana-, hi veig la imatge d’una dona: asseguda a un tamboret, possiblement al costat de la barra del bar, les cames creuades, la faldilla per més amunt de mitja cuixa… La dona, que semblava veure’m igualment pel meu reflex al vidre, em diu alguna cosa de provocadora per tal que entre al bar, al club, a aquest…
A banda del joc de reflexos, entre allò seductor i potser també sinistre, trobe que la imatge té alguna remembrança del passat. Les dones, ara, no es mostren així, i em referisc a la manera de vestir o de mostrar els seus encants per tal d’atraure la mirada de l’home, d’atraure l’home mateix. Als llocs de copes, els pubs, les xiques de la barra, la funció de les quals és tot just servir copes o la veguda que els demanes, van vestides de manera, diguem-ne, discreta, pantalons més o menys cenyits, no gaire, i camisetes o combinacions de camises i camisetes. Són boniques, somriuen, saluden els clients habituals i els posen la beguda que d’habitud demanen ells; i elles, perquè ara dic de llocs per a clientela masculina i femenina, on l’únic venal és la consumició de begudes a la barra o a una tauleta. És clar que no és la seua funció atraure la mirada dels homes, clientela, amb els seus cosos i la manera de vestir-los. Supose que no. (Bé, continuaré…)