El Cau de Diògenes

Tot és la manera com es conta. així, la història, o l’anècdota si voleu, de la relació entre Salomé i Joan el Baptista. A la pel.lícula de William Dieterle, 1953, el personatge de Salomé, a més de ser una xica massa grand d’edad -l’interpreta Rita Hayworth-, se’ns mostra com una dona de tendències cristianes, honestament enamoradissa -d’un centurió igualment en vies de cristianització-, sense cap encant seductor, ella, si no és la seua natural bellesa, no al menys en relació a Herodes, i que s’horroritza en veure el condiciat cap del Baptista tallat en acabar ella el seu ball de vels no acabats de desvetllar. (Diguem-ne, tanmateix, que no està gens malament del tot, aquest ball que ens fa la Rita Cansinos). La demanda d’aquest cap, ací, es produeix per incitació de la mare, que no de Salomé, interpretada, aquesta sí, per una bona roïna de pel.lícula com era Judith Anderson. En King of Kings, la pel-lícula de Nicholas Ray, 1961, Salomé és…, bé, una xica molt jove i certament, així se’ns mostra, perversa, provocadora, seductora de debó, i venjativa i tot. Una Salomé que, en sentir-se rebutjada per Joan el Baptista demana el seu cap… en safata de plata, això al seu padrastre, davant mateix de la mare, i amb una promesa de lliurament sexual a ell. La dança d’aquesta Salomé és d’allò més sexual, també; no li cal llevar-se vels perque tota ella -la dança i ella mateixa, aquesta Salomé, a qui dóna vida l’actriu Brig Bazlen*. és un desvetllament del desig: el d’Herodes i el d’ella mateixa en tant que dona de la seducció. No cal dir -o sí?- que la tallada del cap de l’altre home, el Baptista, és una bona representació de com una dona pot…, això, tallar… el que siga a un home, simbòlicament o realment, de veres.
*Brig Bazlen, que interpretà tan sols quatre pel.lícules i una sèrie de televisió, morí de càncer als 45 anys. No menys tràgic, així és la vida o més aviat el seu final, fou el de Rita Hayworth, amb demència senil i deteriorament progressiu de la seua bella figura.

La meua idea de les dones no ha sigut abstreta de la realitat, sinó que m’és innata o ha nascut en mi Déu sabrà de quina manera. Aquesta és la raó que fa que els meus personatges de dona hagen resultat bé; són millors que els de la realitat, escriu Goethe d’ell mateix, dels seus personatges femenins (Margarida, Carlota, Otilia…)
Podria ser, és clar, que fos així; sembla que l’art és una manera de fer bé la realitat, de fer-la esdevenir millor i més bonica. Sí. O no. ¿És més bonica una posta de sol pintada per Van Gogh que una que podem contemplar a la realitat?, ¿millors les pomes de Cezanne que unes pomes de veres? Potser sí, potser no. ¿I les dones? ¿Hi ha alguna dona comparble a Madame Bovary, a Anna Karenina, a la Briseida de la Ilíada, a la Betsabé de l’Antic Testament, o a les Carlotes, les Margarides, les Dorotees, les Aurèlies i l‘Otilia de Goethe? Sí, n’hi ha. I tmbé crec que és la mirada estètica -la idea, que diu Goethe- la que atorga bellesa a la realitat, bé que amb açò puga contradir-me del que acabe de dir. Ufff!

He vist dues pel.lícules, de fet dos fragments que no arriben a ser dues seqüències, en les quals un home li fa l’amor a una dona. Així: li ho fa ell a ella. Ara m’explique. En una d’aquestes pel.lícules, hi ha una dona molt jove, estesa al terra, no del tot despullada, i un home, mig desvestit també, damunt d’ella, entre les seus cames. Ell, excitat visiblement, tracta com pot de despullar la dona, si més no de llevar-li les bragues per poder dur a terme la penetració genital; ella, davant les dificultats de l’home, es mostra divertida, riu per a ella mateixa, acaba per ajudar l’home tot desprenent-se les bragues del peu on se li acaben per enganxar, tot entre somriures… I quan se suposa que l’home l’ha poguda penetrar, ella respira tranquila, sembla relaxar-se, tanca els ulls… L’altra escena de l’altra pel.lí cula, ai, és una mica prou més trista, patètica. A un llit -coberts per una manta-, l’home està igualment a sobre la dona, és de suposar que entre les seus cames i ja penetrant-la; penosament; sense gens d’entusiasme, l’home. ¿I ella? Menys encara, tot just veiem com es deixa fer, esguarda indiferent cap al sostre, badalla i tot, i arriba a preguntar-li, avorrida, a l’home, si és que ja acaba… És a dir, indiferència, fàstic, o si més no avorriment per part d’aquesta segona dona en l’acte amorós, sexual, genital tot just. Pel que fa a l’home, veiem, en plans inserts, que es troba pensant en una altra dona i en una altra situació sexual de ben diferent. Per part de la dona, ja dic, cap emoció o reacció que no siga el tedi i l’absència de plaer, els signes d’aquest. La dona de la primera seqüència esmentada, riu, es diverteix, en certa manera es burla si no de l’home sí de la situació (les dificultats, les coneixem bé, de despullar-te quan et trobes en una situació semblant). L’home, en la primera, es mostrà desitjós i impacient, mentre l’altre acaba amb la mateixa desgana que comença. Però era de les dones, dels seus sentiments, emocions, sensacions, del que volia dir-ne alguna cosa. I és tot just el que he descrit, el que vaig veure a les dues pel.lícules, el que puc dir-ne.
Dues dones, davant el que tenen damunt, l’home, amb reaccions psíquiques i físiques ben diferents. Això, en aquesta finestra oberta al món i aquest sistema d’ensenyament de les realitats humanes que és el cinema.

La història, l’anècdota, és aquesta: Hi havia un rei que una vesprada, després de fer la siesta (què hauria somiat?) veié una dona banyant-se (és de suposar que nua); una dona molt bella. Se n’informà, sobre tan bella dona, i s’assabentà que era casada. Aleshores, envià l’espòs de la dona a primera línia de batalla, i l’home (hi estava condemnat, a mort) va morir. Així, el rei va prendre la dona, la va posseir, la va fer la seua esposa i tot. Aquesta és la història. Al rei li deien David, a la bella dona Betsabé… I el marit era un tal Urias, l’hitita. Hom pot llegir al Segon Llibre de samuel, 11.
¿Era tan bella Betsabé com perquè el rei David enviara l’espòs de la dona a primera línia d’una batalla on trobaria la mort segura per tal de quedar-se ell, David, amb la dona, Betsabé? Sembla que sí, que era una dona bella. Així la descriu el Llibre: Una vesprda, passejant després de la siesta per la terrassa del palau, veié una dona banyant-se. Era molt bella. I David, ¿era amant de la bellesa fins al punt de fer morir un altre home, el marit, per posseir-la? Posseir la bellesa, la dona… La dona que encarna la bellesa. ¿Tan cruel era David, i tan cobdiciós -la bellesa també és objecte de cobdícia- com per enviar un home a la mort tot pensant que amb això obtindira una dona bella? I més encara, o fent-ne un resum d’urgència: ¿Es pot ser cruel i alhora estimar la bellesa? Hi ha una resposta, crec. David no estimava la bellesa, no només això, no tan sols l’estimava; volia posseir-la, i ell a soles. La possessió comporta alguna mena de destrucció, en aquest cas la de l’altre home. I David volia fer seua la bellesa, la dona, que un altre posseïa.

En un assaig sobre Goethe, llig: Werther, que es mostra mesurat, un dia perd el seny i cobreix Carlota de besos. Reflexiona, comprén que Carlota no pot ser d’ell i s’acomiada de la jove. Poc després, un criat seu va a casa de Carlota a demanar-li la pistola que la jove guarda. I el tret de pistola de Werther va resonar per tot el món. Esclate a riure, per a mi mateix, però esclate; una manera de riure incontenible, no sé ben bé per què. Bé, sí, per això del tret de pistola que resona per tot el món. ¿O potser… pel fet que el jove Werther se suicide per una dona a la qual… només a cobert de besades, només això? ¿Remembrança meua d’un conat de suicidi, jo, sense pistola, però, per una mena de fracàs amorós final amb una dona amb la qual vaig tenir més que una cobertura de besades? N’hi ha més, perquè al final del capítol sobre aquesta famosa, i al seu moment resonada, novel.la de Goethe, es fa la citació del que un tal Carducci en digué: Començà a perturbar a la casolana Germània amb la turbulenta passió de Werther i contaminà amb sang suicida els hogars domèstics, que fins aleshores es mostraven alegres amb l’Arbre de Nadal i el pa d’espècies. Ah, ara sé per què reia, jo. O no ho sé.

A una illa de Grècia, una vesprada vaig veure el sol posant-se a la mar. Era tot un espectacle visual, i de fet hi havia molts turistes que hi assistien bocabadats. En acabar, quan el sol va desaparéixer per la línia de l’horitzó marí, vaig arrencar a aplaudir, i els altres, diguem-ne, mirons també aplaudiren amb mi. Ara, que l’escòpic continua sent un dels meus grans plaers estètics i sensuals, ara més que mai, veig pel carrer algunes dones a les quals, per la bellesa del rostre, la figura, la manera com van vestides, el seu caminar…, les aplaudiria. No sé si algú em faria costat, si aplaudiria amb mi.