No hi ha més camí que el laberint

És el mateix que els mitjons. Cal pegar-los la volta, vore’ls de l’inrevés, per  tal de saber quina és la seua realitat.

L’Art, de bo de debò, és un mitjó girat del revés.

Hi havia una dona que vivía a una plaça de garatge d’una finca de veins. Dormía al cotxe que hi tenia aparcat i mai no es movia més enllà dels límites de la seua zona d’aparcament, si no era per anar al servei comú. Apilats a les dues parets que li corresponien per la seua situación al garatge, hi havia un bon munt de llenços pintats amb acrílic en una forma plàstica que s’assemblava al Pop Art nordamericà dels anys 60. Ella mateixa ho explicava així: “És l’estil Pop que pintaven els artistas d’Amèrica, que eixia a les revistes”. Era la germana d’una pintora, la dona. “Ja no pinta, no. Abans pintava molt. Fins que arribaren els xinesos”. La dona s’havia fet càrrec de l’obra pictórica de sa germana des que aquesta, amb l’arribada dels xinesos a Alcoi –explicava-, havia llançat els pinzells des del pont de les Set Llunes i ella darrere. Les dues germanes vivien de les vendes dels quadres. Una pintava i l’altra s’encarregava de vendre’ls. Fins que arriben els xinesos. Després del suicidi de la pintora, sa germana es refugià al garatge i tot prenia cura de les pintures. Havia simptomatitzat una anorèxia, menjava algunes restes del contenidor de matèries orgàniques del garatge; s’havia alcoholitzat del tot, perquè un veí li deixava cada nit una ampolla gran de cervesa. Fins que un dia hi arribà un marxant francés, que se n’havia assabentat del cas, amb la fi de comprar-li tota la producción plàstica de la germana i obrir mercat amb aquell Pop Art tan sui generis a la Xina. Es trobà la morta la dona. Els quadres… ornen les parets dels despatxos dels executius xinesos i dels d’alguns governants de Pekín.

 Ací podem vore com és la vida de l’artista. 

I un conte xinés.

De rialles sense pors

De tendress carícies

Que el vent ens duu

Pasatge nocturn

Al pais llunyà 

Dels nostres

Ensomnis

I somnis 

 ben ensenyades

de la

seua

llarga saviesa femenina la seua inesgotable capacitat
de seducció, Temible i adorable.

Ella. Sí.
No

de bades sap jugar a tota sort de jocs amatoris. El seu joc.


El seu cos

espai de l’enigma juganer.

J.L.Segui, 2009

Que l’amor és ceg, això diuen
Cupido duu una bena als ullus
Dispara les fletxes de l’amor a tot arreu
Potse un savi distret que tan solos hi passava
Cau enamorat de l’esclava grega que riu de la caiguda
Caure per no mirar on poses els peus
Caure enamorat.

Tiresia contemplava la nuesa d’Atenea
Qui es bañava tota nua al riu d’aigües transparents
La Deessa Verge el va castigar: li va llevar la vista
I alhora li va atorgar el do de l’endevinador
De qui sap del futur i del passat,
El qui sap de la nuesa.
Cega, la nuesa, es cega i ens encega els ulls.

S/.